Autor:
Jaume Ferran i Camps
Obra:
Memòries de Ponent
, 2001
Pàgines:
90-91
Vaig publicar alguns sonets en català a les antologies universitàries d'aquell temps, així com poemes en castellà en revistes d'aleshores: Estilo, Verde Viento, Laye...
Carlos Barral, en les seves memòries, parla de la diferència d'hàbits entre els burgesos barcelonins i els catalans perifèrics. Jo diria que hi havia també una diferència d'oportunitats, sobretot lingüístiques. Els barcelonins gaudien d'una certa continuïtat en l'aprenentatge de la llengua catalana, gràcies als mestres presents, com l'humanista Jordi Rubio i Balaguer, el poeta Carles Riba i tants d'altres. Als pobles ens era més difícil. Manuel de Pedrolo, nascut a l'Aranyó el 1918 i educat a Tàrrega, no va tenir cap problema per formar-se en la nostra llengua, de la qual va arribar a ésser un dels màxims portaveus. Vuit anys més tard naixia a la mateixa Tàrrega Alfonso Costafreda, que, després de la guerra, ja no es va educar en català, sinó en castellà, com jo mateix a Cervera. Parlàvem en català en el si de la família i amb els amics, però els nostres estudis eren en castellà. En canvi, Josep Maria Castellet, que va néixer a Barcelona el mateix any que Costafreda, tenia l'oportunitat d'aprendre el català, cosa que també passava a les zones metropolitanes grans com el Reus dels germans Ferraté(r).
No és una excusa. Era la realitat, que vam anar superant a mesura que maduràvem. Fins i tot escriptors de parla familiar castellana, com el mateix Carlos Barral, van escriure els seus últims llibres en català. Tampoc no s'ha d'oblidar el servei que certs escriptors bilingües van fer a la llengua catalana amb traduccions com les d'Alfonso Costafreda —Elegies de Bierville—, Enrique Badosa —autors medievals i contemporanis— o José Agustín Goytisolo —autors moderns—, entre molts d'altres. És trist que en un país petit com el nostre s'hagi viscut un clima de discriminació permanent, ahir contra els uns, avui contra els altres. Tot plegat no ha fet més que disminuir-nos a tots.
