Autor:
Jaume Ferran i Camps
Obra:
Memòries de Ponent
, 2001
Pàgines:
67-68
Abans de la guerra la família havia tingut un Balilla, del qual gairebé no em recordo. Després, un Ford que va ser requisat durant la guerra i que va acabar sense carrosseria i encara va tenir ànima per anar a buscar el pare al camp de concentració de Valladolid, pilotat pel Claudi. Després de la guerra va arribar una moto BMW amb sidecar, verda i poderosa, que em va portar a Barcelona a examinar-me. La conduïa el Claudi i jo anava darrere d'ell. El pare viatjava en la barqueta. Finalment, va arribar la Bala Roja, el meu primer cotxe. El nom li venia del color, un roig rabiós, i del fet que tenia tapades amb fusta, també roja, les finestretes del darrere, com una furgoneta.
La Bala Roja va ser el meu amor adolescent. Amb ella vaig fer les primeres excursions. La primera de totes, per anar a Tàrrega, a ballar a La Granja. A la sortida de l'aparcament va tenir el primer xoc, lleu, en tirar endarrere.
La lliçó de la Bala Roja no la vaig oblidar mai més. Amb ella o sense, s'havia de tirar sempre endavant.
Des d'aquell moment, la Bala Roja agafava el camí de Tàrrega com aquell que res. Es parava davant del magatzem d'adobs del tiet Josep Maria Llort, que trobàvem enfundat en una d'aquelles bates grises a l'oficina, des d'on telefonàvem a la tieta Antonieta, la germana del pare, que ens preparava berenar al pis de dalt.
Era un pis endreçadíssim —si el comparàvem amb la nostra Torre— on regnava ella, amb una cunyada i una domèstica, i on el seu marit i els seus fills, Josep Maria i Joan, semblaven hostes privilegiats. Ens rebia al lluminós menjador, ja que la resta de la casa era ombrívola, o al saló amb balancins somniadors i un quadre de Fortuny si era festa major. En aquell pis on havíem jugat a l'Esmuliac amb els nostres cosins, ara els passàvem a buscar per anar a jugar a tennis a l'Ateneu o per anar a passejar al Pati, on vaig conèixer un dia Alfonso Costar freda.
La Bala Roja va ampliar també l'àmbit de les excursions arqueològiques del tio Agustí, que mai no havia tingut cotxe i amb qui ara passejàvem triomfalment per la rodalia buscant nous tossals de les Tenalles. També ens permetia la tournée des Grans Ducs de les visites als castells segarrencs de Montcortès i de l'Aranyó o a les festes majors properes, que resseguíem una vegada i una altra.
