Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A la plaça del Carme, coneguda popularment com el Pati, perquè l'espai l'ocupava el pati d'una antiga caserna contigua, s'hi poden contemplar diferents monuments: un de dedicat al compositor targarí Ramon Carnicer, que fou un dels músics més destacats a l'Estat espanyol durant la primera meitat del segle XIX. A l'altre extrem de la plaça s'alça el monument als Països Catalans, fet per l'escultor valencià Andreu Alfaro l'any 1981, i al centre, el brollador d'aigua que ofereix diferents jocs d'aigua i llum, obra de Carles Buigas, autor de les fonts de Montjuïc de Barcelona. En qualsevol punt podem llegir un breu text de Manuel de Pedrolo descrivint el lloc i un de memorialístic de Jaume Ferran en què evoca la vinguda a Tàrrega per anar a ballar a La Granja, sala situada en aquesta plaça, amb un cotxe ben especial, la Bala Roja, en uns moments de postguerra que poca gent es podia permetre aquest luxe.
No hi fa res d'on vingueu, cap on aneu; qualsevol que entri a Tàrrega per carretera acabarà per trobar-se amb la plaça del Carme, aquest passeig "embancat" (en un doble sentit: dalt, a l'ombra dels arbres, tot de bancs on seure a prendre la fresca, i sota, a la perifèria una colla d'establiments que administren els diners dels ciutadans) que per als indígenes és simplement "el patí". En un dels seus extrems al capdamunt d'un ample tram d'escales que, si les davalleu i us decidiu travessar la carretera, us duran als jardins de l'Ateneu.
Dia 1 [d'agost de 1988]
Els bancs del Pati són plens quan a quarts d'una m'hi assec a fumar un «puret» i a llegir el diari. Els grups, que es renoven al meu entorn, conversen en veu alta, cridanera, i no puc evitar de sentir-los. Tots parlen de propietats, de compres i vendes, de malalties. Ni una sola paraula que sobrepassi els temes d'un interès immediat. I només una conversa una mica diferent: la de tres dones que en veu més baixa, i per això me'n perdo una bona part, discuteixen la roba interior d'una núvia, si no ho he entès malament, parenta d'una d'elles. Són relativament joves i, de tant en tant, es permeten unes rialletes trapelles...
Sota del passeig hi ha la doble renglera de parades dels «marxants» que segueixen els mercats, però ja és tard i alguns comencen a desmuntar els tendals que els protegeixen del sol i a desar les mercaderies que van desapareixent en la panxa de les furgonetes. Roba, sabates, atuells domèstics. La fruita i la verdura es concentren al carrer d'Agoders, per on, en tornar a casa, baixo entre les sobres.
Abans de la guerra la família havia tingut un Balilla, del qual gairebé no em recordo. Després, un Ford que va ser requisat durant la guerra i que va acabar sense carrosseria i encara va tenir ànima per anar a buscar el pare al camp de concentració de Valladolid, pilotat pel Claudi. Després de la guerra va arribar una moto BMW amb sidecar, verda i poderosa, que em va portar a Barcelona a examinar-me. La conduïa el Claudi i jo anava darrere d'ell. El pare viatjava en la barqueta. Finalment, va arribar la Bala Roja, el meu primer cotxe. El nom li venia del color, un roig rabiós, i del fet que tenia tapades amb fusta, també roja, les finestretes del darrere, com una furgoneta.
La Bala Roja va ser el meu amor adolescent. Amb ella vaig fer les primeres excursions. La primera de totes, per anar a Tàrrega, a ballar a La Granja. A la sortida de l'aparcament va tenir el primer xoc, lleu, en tirar endarrere.
La lliçó de la Bala Roja no la vaig oblidar mai més. Amb ella o sense, s'havia de tirar sempre endavant.
Des d'aquell moment, la Bala Roja agafava el camí de Tàrrega com aquell que res. Es parava davant del magatzem d'adobs del tiet Josep Maria Llort, que trobàvem enfundat en una d'aquelles bates grises a l'oficina, des d'on telefonàvem a la tieta Antonieta, la germana del pare, que ens preparava berenar al pis de dalt.
Era un pis endreçadíssim —si el comparàvem amb la nostra Torre— on regnava ella, amb una cunyada i una domèstica, i on el seu marit i els seus fills, Josep Maria i Joan, semblaven hostes privilegiats. Ens rebia al lluminós menjador, ja que la resta de la casa era ombrívola, o al saló amb balancins somniadors i un quadre de Fortuny si era festa major. En aquell pis on havíem jugat a l'Esmuliac amb els nostres cosins, ara els passàvem a buscar per anar a jugar a tennis a l'Ateneu o per anar a passejar al Pati, on vaig conèixer un dia Alfonso Costar freda.
La Bala Roja va ampliar també l'àmbit de les excursions arqueològiques del tio Agustí, que mai no havia tingut cotxe i amb qui ara passejàvem triomfalment per la rodalia buscant nous tossals de les Tenalles. També ens permetia la tournée des Grans Ducs de les visites als castells segarrencs de Montcortès i de l'Aranyó o a les festes majors properes, que resseguíem una vegada i una altra.
Altres indrets de Tàrrega: