Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El carrer del Castell és l'artèria cordial que uneix els dos centres de poder consubstancial de Solsona: la plaça de la Catedral i l'ajuntament, i era per al portal de Torà, a l'antiga muralla, que donava accés al camí que duia a l'antic castell situat just a sobre la ciutat, al turó denominat del Castellvell, avui al terme municipal d'Olius. Situats en algun dels punts del camí, podem llegir el poema que li dedicà Ramon Valls i Pujol (Solsona, 1912-1981).
Carrer del castell
Amunt i avall, loquaç i endiumenjada,
pel llarg d'aquest carrer va i ve la gent;
allaus enjogassades de mainada
i rondes amoroses de jovent.
Mestresses hi ha que porten grans cistelles
i amos que van de tractes enfeinats.
I a fe que hi foren prou, tant ells com elles,
si més n'hi hagués de fires i mercats.
Amunt i avall, del camp cap a la plaça,
pel llarg d'aquest carrer la gent traspassa
amb un traüt que dura tot el jorn.
Fins que quan ve el captard fineix la fira
i el llarg carrer, llavors, de nou respira
els seus vetustos aires de sojorn.
Una tarda pujava pel carrer Castell amb la mà a l'infern de l'abric. ¿Calia fer res? Va descartar les heroïcitats i les humiliacions: el pare no s'ho mereixia -en cap dels dos sentits de la paraula-. El carrer ascendia anguilejant fins a la torre de les Hores; després, pla i recte, mostraba una processó de cases modestes, sostingudes per una robustesa antiga, que inspiraven el respecte de les coses que
no semblen fruit dels capritxos de l'home.Wielemann era davant l'ajuntament. Una de les dues portes era oberta. A dins no s'hi veia ningú. Podia entrar, intentar donar la carta, fracassar, tornar a casa alliberat de culpa.
Al vestíbul dominava un silenci fosc i mortuori. L'estranger va buscar al seu voltant alguna orientació abans d'aventurar-se per les escales que pujaven. Les parets eren llises, altes, despietades. A la dreta, darrere una taula buida, va veure un gruix d'ombra. S'hi va acostar: semblava inert. Va anar distingint una forma humanoide: un cap pelat i minúscul, enfonsat dins un enorme tronc esfèric, globular, d'on emergien quatre extremitats diminutes. Amb els ulls clucs i una obertura exigua entre els llavis morats, l'ésser estava posat en una cadira, amb un braser a sota, i no feia cap moviment. Wielemann va repenjar-se a la taula i s'hi va acostar més. Dins aquella immobilitat vegetal hi havia alguna mena de respiració mínima, com si es produís molt endins, en un pulmó desproporcionadament petit i embolicat amb capes i més capes de greix protector. L'estranger va allargar la mà per tocar-li el lloc que en una altra persona seria l'espatlla, però a l'últim va defallir. Li feia entre por, angúnia i tristesa molestar aquella mena de conserge que vetllava l'entrada d'un ajuntament en guerra. El fred començava a calar-li els ossos. Ja havia complert i se'n podia anar. Però aleshores va veure venir, amb fatalisme, un esternut. Venia de lluny, i va tenir temps d'imaginar-se que el conserge es posava dret amb un bot, l'interrogava a crits, el forçava a entrar perquè les autoritats esbrinessin què havia vingut a fer-hi, a l'ajuntament. Resignat, el prussià aixecava la barbeta, se
li envermellien els ulls, a la fi va descarregar: el terrabastall va sacsejar-lo de cap a peus. Sobre el vestíbul va tornar a caure el silenci com una massa fosca i glaçada. Van passar uns quants segons d'immobilitat. Wielemann ja es feia enrere. Aleshores el cap del conserge va separar-se una mica de la massa corporal, va obrir mínimament els ulls, va pronunciar amb aire interrogatiu una vocal imprecisa, entre una a i una e, i tot seguit es va recloure de nou en la seva rodonesa hermètica, mol·luscoide, indiferent.
Altres indrets de Solsona: