Llar Ferran

La casa, bastida sobre el vell mas...

Autor: Jaume Ferran i Camps
Obra: Memòries de Ponent , 2001

La casa, bastida sobre el vell mas, havia estat construïda per l'Isidro, el paleta de l'avi, l'any 1923, com proclama la fornícula de la Mare de Déu que presideix la sala amb finestrals de mig punt, els quals, a través de les vidrieres de colors, donen un aire màgic a la ciutat llunyana. D'allí l'escala oferia un primer replà, des del qual es podia entrar a la cuina, al rebost i al planxador, o pujar cap al pri­mer pis, on hi havia el rebedor, que separava el despatx del pare del nostre i per on s'entrava a les dues cambres, que anys després es convertirien en tres, a mesura que la família creixeria. Una última escala portava cap a les golfes, on jo tenia el refugi, la meva habitació amb tres finestretes obertes al sol durant el dia i a la flaire dels pins durant la nit.

La casa experimentava una metamorfosi contínua. La gran sala aviat es va convertir en saló i menjador, separats per portes corredisses amb un fris de pintures que els pintors cerverins van copiar de L'Illustration que els va fer a mans el pare. Més tard, encara, el saló es va dividir en menjador i salonet; així, el pare podia utilitzar el vell menjador com a despatx a l'hivern.

Perquè la felicitat fos total, jo tenia fins i tot un amic que vivia als baixos de la Torre, com en dèiem sempre. Es deia Jaume Tarsà i era fill dels masovers de l'avi, que havien tingut cura del mas fins que hi vam arribar. Tarsà, com el seu homònim literari, saltava d'arbre en arbre i coneixia tots els secrets del dos jardins: el de dalt, que donava al rebedor del primer pis, i el de baix, que és el que vam utilitzar sempre. El jardí de dalt tenia un dipòsit, entorn del qual hi havia uns parterres amb roses que feien uns caminois entre els totxos enterrats. Un dels meus primers records de la Torre es la mà del Tarsà ajudant-me a col·locar aquells totxos d'una manera escaient. També hi havia geranis, la flor que sempre va agradar més a la mare, i evònims al llarg d'alguns camins. El jardí de baix era més casolà. Començava amb roses de bardissa, i l'oreig entre els pins feia sempre de bon estar-hi. La gran novetat, per a nosaltres, nens de ciutat fins aleshores, era l'hort, cuidat pel pare del Jaume, que ens donava els llegums indispensables per a la família.