Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta església és un notabilíssim exemplar del gòtic català. Té 50 metres de llargada, 22,5 metres d'amplada sense les capelles laterals i 22 metres d'alçada. Té una planta de tres naus, la central més ampla i alta que les laterals: els braços del creuer les separen de l'absis, poligonal, amb vuit capelletes. Al voltant de l'altar major hi ha el deambulatori i a l'extrem de cada un dels braços del creuer trobem tres capelles. Les vidrieres de més vàlua artística van ser fetes el 1413 pel mestre francès Colí de Maraya i ocupen el rosetó de damunt del portal de les Núvies i el finestral de la dreta del presbiteri, que representa Sant Jordi. La porta principal, tot i que és obra del segle xix, els arcs ogivals de la portada, la rosassa i el parell de finestrals amb mainell imiten perfectament l'estil gòtic de la resta de l'edifici. La porta usual d'entrada és la del costat nord, coneguda com de les Núvies, construcció barroca del segle xviii en forma d'atri, situada entre un contrafort de l'església i l'antiga capella de Santa Eulàlia. A l'interior de l'església de Santa Maria, podem llegir una anotació del dietari de Jacint Verdaguer en què descriu la seva estada a Cervera, les persones que va tractar i l'interès que li despertà tot allò relacionat amb la festa del Sant Misteri. Podem seguir amb un fragment de L'estudiant de Cervera, d'Alfons Maseres, en el qual es descriu la fascinació que Robert sent per als ulls d'Isabel de Bellcaire, la baronessa de Castellfollit. I, finalment, una anotació de dietari d'Isidor Cònsul ens descriu, a cavall de la crònica i l'apunt íntim, l'ambient i el procedir de les completes a finals del segle XX.
(Cervera 5 de febrer de 1892. Prop de la mitjanit)
—Christum Regem, /pro nobis in Cruce exaltatum. / Venite, adoremus —
Gràcies, mon Déu i mon tot, per la vetlla d'aquest vespre en lo temple de Santa Maria. Com agraeix mon esperit, abatut de tribulacions, el bàlsam dels nocturns que hi he escoltat! En diuen Completes i és una música sagrada amb passades de toc de festa i tonades populars que es mesclen amb la solemnitat de les formes clàssiques. Lloat sia Déu! És com jo mateix he assajat de fer en mos pobres esplets de poesia!
Volguí fer-me fonedís, en acabar la funció, i retirar-me a la dispesa, però lo senyor Josep Costa, que no m'ha deixat de petja, insistí que havia de conèixer los sacerdots de la parròquia, lo rector Joan Marigot i lo simpàtic mossèn Pinós, a qui hem saludat en la sagristia. He demanat pels autors d'aquestes Completes del Sant Misteri i m'han parlat amb gran amor dels venerables sacerdots cerverins que les van compondre, mossèn Joan Pont i mossèn Salvador Vidal, que no fa gaires anys que van morir. Al cel sien! Lo senyor rector ha explicat que van ser molt criticats per lo fons teatral de la composició i que lo pobre mossèn Pont només sabia argumentar que son únic objecte era atraure fidels a l'església, lloat sia el Sagrat Cor de Jesús! I tant com n'ha menester aquest temps malalt que vivim! Que ingrat, lo mon, a l'hora de pagar lo be! M'he esplaiat agraint-los la cerimònia, he demanat detalls dels prodigis goridors del Sant Misteri i els he confiat que jo mateix n'he sentida la força, aquest vespre, amb la Vera Creu presidint lo temple, ple de gom a gom. No ho he dit pas com un compliment per quedar bé, és cert que he notat reverdir en mon cor l'esperança en lo futur del món catòlic. Sobretot en veure uns fídels tan enfervorits cantant el fragment del tercer nocturn que deu ser més popular: Sicut Moyses exaltavit / serpentem in deserto...
La discreció no és virtut del senyor Costa. A mitja conversa amb los sacerdots ha entrat a la sagristia amb altres senyors que han començat d'afalagar-me per ma pobra obra literària. Són tres notables d'esta ciutat de Cervera, lo jove Faust de Dalmases, baró del Bollidor, i los senyors Miquel Jané i Joaquim de Pedrolo. Ja veig que aquests dies que volia de solitud se'm regiraran del tot! No han trigat a demanar-me, com prou hi estic acostumat, la caritat d'uns nous goigs de lloança al Sant Misteri. Pobre de mi! Com podré complaure'ls, ara que ma musa és muda, ma ploma esmussada i estroncada la deu de ma inspiració?
Passant gairebé a les palpentes entre els grups de fidels agenollats o asseguts que s'han dispersat per l'església, Roger Fonollar s'estintola en un dels esvelts pilars que sostenen la nau central, tot deixant-se encisar, de moment, per la remor monòtona del càntic que acaba de començar. La veu de l'orgue, alhora profunda i elevada, és plena de lamentacions humanes i d'èxtasis angelicals. I tota la nau en ressona prodigiosament. Als altars laterals cremen alguna llàntia votiva i algun ciri escadusser; però l'altar major, on es venera una imatge de santa Maria, vella de més de sis segles, és una constel·lació d'atxes i de brandons, un encegament de resplendors.
L'estudiant cerca entre la munió devota l'esguard femení que adés no ha pogut copsar a la plaça, i no triga a descobrir-lo. Allí, tocant a la capella del Sant Misteri, gairebé al seu davant, protegits per la fosca del temple i per la penombra d'una mantellina, dos ulls negres el devoren, dos ulls encesos i delirants que durant un quart d'hora no han deixat d'espiar la porta per on ell ha entrat. Roger té la sensació que aquells ulls l'escorcollen, que li cremen els sentits i li perforen l'epidermis, fins a entaforar-se-li a la sang. I en tremola d'emoció, com si aquells ulls no l'haguessin mirat encara mai, com si de llur esguard depengués la seva dissort o la seva salvació. I potser no s'erra. Però en lloc de contenir el panteix del seu cor, hom diria que es complau a sentir-se'l bategar amb tanta de violència sota la post toràcica; i en lloc d'esvarar-se de la confusió que li donen aquests ulls d'atzabeja que ja se li afiguren més cruels que benignes, sembla complaure-s'hi. Una lleu rojor li ha pujat al rostre. El xicot, instintivament, s'hi ha dut el revés dels dits. La carn li bull. I endevina, no sense un sentiment d'orgull que li fa trepidar els polsos, que ella també, mentre el guaita des del caire de l'altre pilar, mig tapant-se la cara amb l'enorme ventall de blondes, té les galtes enceses com una rosa a mig obrir.
Les autoritats han entrat que no hi cabia ningú i Santa Maria, plena de gom a gom, era una gernació que s'atapeïa als bancs i a les cadires de tisora posades al passadís i als altars laterals per aprofitar l'espai. Han obert les portes una hora abans i, a les set del vespre, el carrer Major era el degoteig d'una processó que no parava amb els qui no dubtaven a bescanviar fins a una hora llarga d'espera per la possibilitat d'assistir a la funció amb les millors condicions. El representant de la Generalitat ha tallat encara més just i ha arribat quan els músics ja afinaven davant de l'altar i, darrere seu, sobre el graonat de fusta al peu del baldaquí, la setantena de cantaires havia anat passant en fila índia fins a plantar-se al lloc que els pertocava.
L'espai reservat a les autoritats revelava una manca d'encaix entre oferta i demanda, i la fusta del tercer banc, òrfena d'estadants, compartia solituds amb el paper enganxat que recordava la seva condició de territori de reserva. Des d'un racó a la dreta de la nau gòtica, i amb una acció diligent i discreta, ens hem acostat a ocupar-la i ens hi hem assegut poc abans que el sacerdot entrés al temple amb la relíquia del Sant Misteri, el moment que marca l'inici de la cerimònia, quan, tothom dret, es canta l'«Oh, Crux». La plaça assolida ha resultat d'una bondat immillorable, davant per davant dels solistes i de Xavier Puig, que es deu comptar entre els directors més joves en la història de la música d'aquest país. En les Completes d'avui ha tornat a reivindicar un estil de direcció elegant, un ofici segur, eficaç i sobri allunyat del gest ampul·lós, del moviment massa histriònic i altres detalls de teatralitat que no condueixen a gairebé res.
I ha començat la festa amb l'harmonia de les veus i l'orquestra, aquest curiós matrimoni de les Completes que circula entre repunts de criteri clàssic i aires de música popular: la majestat emfàtica de la corda vora l'alegria enèrgica del metall, la lírica dolça de flautes i clarinets falcant l'èmfasi de la percussió, el diàleg entre el cor i els solistes fins a constituir una música sacra peculiar, diferent i alegre. Els tres nocturns d'aquestes matines guarden sempre un punt equidistant entre l'èmfasi religiós, l'òpera i la sarsuela, un rar equilibri entre llampades d'alta volada lírica i concessions als compassos de ballable que les han fet tan populars. El pinyol inicial del baix i la soprano —Christum Regem, /pro nobis in Cruce exaltatum. / Venite, adoremus— sembla no tenir res a veure amb la intervenció immediata del cor, però la inflexió té la virtut de marcar l'equilibri entre el sublim i el popular, que era, en definitiva, el que volien Joan Pont (1813-1885) i Salvador Vidal (1818-1884), compositors cerverins de les Completes.
Altres indrets de Cervera: