Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La casa familiar d'Agustí Duran i Sanpere avui hostatja als baixos una part del Museu Comarcal de la Segarra i la vivenda es conserva com a casa museu. És un reflex del potencial econòmic de la família, amb sales, dormitoris, despatxos, capella, menjadors, cuina, etc. ben moblats i conservats. En els diferents espais de la casa podem llegir alguns fragments de les memòries de l'il·lustre cronista, historiador i arxiver en què rememora records d'infantesa. També hi podem ambientar la lectura d'un fragment de la peça teatral L'alegria de Cervera, de Josep Maria de Sagarra, estrenada el 1932. L'acció passa a la botiga de la senyora Mònica, on treballa de sastressa Maria del Roser, un vell establiment de sastreria. Segons l'acotació de Sagarra, "el decorat representa una rància botiga del segle divuit, lloc de negoci, de tertúlia i d'aventura, d'una vila com és la de Cervera, en la qual hi ha barreja de pagesos, de marxants, de professors amb ulleres i d'estudiants tabalots". Un d'ell, pretén, primer, Maria del Roser, vídua, i, posteriorment, la seva filla, Margarideta. Maria del Roser trobarà una nit Miquel festejant-la i s'estableix entre ells una forta discussió sobre gelosia i amors fins que el treu de la botiga.
La meva dida era una bona dona amb la qual vaig poder mantenir relació fins que morí, quan jo ja era casador. Ella m'havia dut a braç a través de l'Exposició Universal de Barcelona, l'any 1888. No cal dir que jo, nascut l'any anterior, no hi devia veure gran cosa. Després, quan no m'eren precisos els seus auxilis, venia sovint a casa i em conservava un gran afecte. Quan vaig començar d'anar a estudi, la meva dida volia estar sempre informada dels avenços que hi feia, si mudava de cartell, si feia pals i ganxos i si passava el Narro o el Fleuri. Després vingué el Batxillerat, sota l'astorament de la dida, que no se sabia avenir que, grandassot com era, encara seguís estudiant. Un dia, mentre ja era universitari, en dir-li que tenia pressa per anar a classe, em deia:
—Deus passar un llibre molt gros, ara. Encara la vaig tornar a veure algunes vegades, molt envellida. Un dia, prenent peu de la taleia que jo tenia pels documents antics, em vingué amb la següent ambaixada:
—Tant d'anar buscant pergamins i papers vells i no deus haver estat mai al Mas Raurich, on n'hi ha més dels que voldrien. Si algun cop hi vas, ara que voltes per aquestes terres, ja pots dir que jo t'he recomanat d'anar-hi: així et posaran més confiança.
Un altre dia, la vigília de Corpus, jo mirava des del balcó de casa els gegants que feien la cercavila. El gegant duia a la mà un document enrotllat simulant alguna concessió donada a la vila pel rei catòlic, a qui semblava representar. Del rotlle, per a major aparença d'autenticitat, en penjava un segell de cera. Vaig baixar al carrer, vaig empaitar la parella de gegants i vaig estirar de la mà mal closa del rei el document amb el segell penjant. Aquesta vegada també la cacera s'ho valia. Es tractava d'un autèntic privilegi del rei Catòlic relatiu a l'establiment d'una fira. El sastre del gegant, o qui fos, havia volgut donar el màxim verisme a la figuració del personatge. Qui sap els anys que feia que el gegant es passejava pels carrers lluint aquell pergamí! Qui sap si cada any li era renovat per un altre pergamí tret de les caixes del deso!
MARIA DEL ROSER. — Tu no saps ni el que sóc ni el que tu vols.
Tots feu igual: s'escanyen a Cervera,
els estudis no els deixen respirar
i volen fer una mica el calavera,
però, pobrets!, no saben on anar.
Si les dones aquí són tan mirades,
si tot és vigilat per la virtut,
si hi ha ulleres en totes les entrades
i el pecat de seguida és conegut!
I ells, és clar, són amics de moure fressa,
i després de voltar i de fer l'ull viu,
s'encanten amb les dents de la sastressa
perquè no és com les altres, perquè riu,
perquè no els enraona del diable
i sap guaitar sense plegar les mans,
perquè procura ser una mica amable
i es fa càrrec dels pobres estudiants.
I ells, eixerits, ja diuen: «És aquesta!».
Aquesta és l'aventura! Ai, valga'm Déu!
I com uns galls van remenant la cresta
i es van pensant que tot el món és seu!
MIQUEL. — Jo no sóc com els altres, tu t'enganyes;
el que jo et dic, ho sento de debò...
MARIA DEL ROSER. — Però, fill meu, que t'has cregut que hi guanyes
amb un posat d'encongiment i plor?
Que a mi em convenceràs fent el noi tendre?...
MIQUEL. — Veus com tu no tens cor?
MARIA DEL ROSER. — Què m'has de dir!...
¿Tu t'imagines que no sé comprendre
tot el que esperes i el que vols de mi?...
MIQUEL. — És mentida!
MARIA DEL ROSER. — I aquesta sí que és bona,
mentida!... El meu galant ja se m'ha ofès...
MIQUEL. — És que un dia et puc fer la meva dona.
MARIA DEL ROSER. — El que et juro és que tu no em faràs res.
Qui ets? Un estudiant de mala mena,
però de bona casa i molt lluir,
que s'ha tirat els llibres a l'esquena
i parla de casar-se i ves amb qui!
Amb una dona que li pot ser mare,
que és vídua i té una filla, i maldecaps
i té de treballar i fer bona cara
i moltes altres coses que no saps.
I el galant diu que hi du l'ànima pura,
i gasta la paraula «casament»!
Vaja, Miquel, no siguis criatura;
com te puc escoltar seriosament?
MIQUEL. — M'és igual el que dic, sols puc jurar-te
que em cremes com un sofre al fons del pit;
ni em queda l'alegria de somniar-te,
perquè no puc dormir en tota la nit.
MARIA DEL ROSER. — Prou, Miquel!...
MIQUEL. — Ara et fas la dona honrada,
després que m'has obert el tall del plor;
m'és igual si tu ets vídua o ets casada,
i si tens fills i si ets més gran que jo.
No penso si quan parlo dic mentida
ni si m'assemblo als altres o a ningú...
per mi només hi ha això, que em mou i em crida,
una mena d'alè que ve de tu...
una angúnia que salta i es desboca,
un desig sense calma ni repòs...
d'apretar-te les dents contra la boca
i sentir dintre els braços el teu cos.
Altres indrets de Cervera: