Capella del Sant Misteri

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Ànima de bolero, d'Isidor Cònsul , 2009

Cervera, 6 de febrer de 1892

Jesús, Josep i María, siau sempre en ma companyia!

He provat, en la solitud de ma cambra, d'escriure unes posades. Però ja veig que no me'n sortiré. Cada dia que passa noto que ma inspiració és més pobra i més limitat mon escàs enteniment. Ja no ragen com abans mos esponerosos esplets de poesia i els somnis alats de la joventut em semblen del tot acabats. Amb més voluntat que no pas inspiració, he gargotejat aquests pobres versos:

Relíquia de la Creu vera
que de Roma nos vingué,
Sant Misteri de Cervera
conservau la nostra fe.
Conservau la nostra fe
Sant Misteri Gloriós.

Eixa relíquia sagrada
de Roma va ser portada
per un soldat (...).

Per lo poder divinal
fou obligat lo dimoni
a que donàs testimoni
de son valor infinit.

Quan Jesús morí en la Creu
son cap (sobre d'ell) en ella tenia
i eixa relíquia bevia (aquella sang sense preu)
amb la sang del mateix Home-Déu.

Però sempre és lo mateix, Déu meu! S'han eixugat les fonts de la inspiració i no faig més que repetir-me. Si un dia l'enganyosa poesia m'ensenyà a bastir mons, ara prou que m'adono que tots mos somnis són acabats. M'hauria agradat oferir-los avui, a l'hora de dinar, un primer esborrany dels goigs. Perquè anit no van parar d'insistir, fins que no vaig acceptar, que avui dinaria amb ells a casa de don Joaquim de Pedrolo. No m'agraden les posades que m'han sortit i em cansa lo que dic perquè sempre dic les mateixes coses...

Sagrat Cor de Jesús, en vos confio.

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Obra: Tornant-hi a pensar (Evocacions de moments viscuts i altres escrits autobiogràfics) , 2007

Al poble del Terrós un malalt, suposat posseït del dimoni, revelà la virtut d'aquella relíquia; el rector del Terròs en demanà una partícula, i en anar a partir-la caigué una gota de sang, mentre retrunyia un tro en ple hivern i en un dia clar. El poble, conegut el prodigi, acudí a l'església cridant: "Misten, misteri!" Fou fet un reliquiari, i el culte popular al Santíssim Misteri de Cervera fou general a la comarca. L'any 1619, un argenter cobejós i maniàtic roba el tresor, que fou recuperat després de moltes pregàries. I, com que el lladre fugí, fou el seu pare la víctima del furor popular; el seu cap estigué en una gàbia de ferro penjada sota el ràfec de la Casa de la Vila fins que s'hi anà consumint. Avui dia encara hi ha la gàbia buida per a record del sacrilegi.

A mitjan segle XVIII fou edificada una capella al creuer de l'església parroquial dedicada al Santíssim Misteri; l'altar, de marbre i alabastre, obra de l'escultor Jaume Padró, és una joia d'art. Recentment, les imatges malmeses durant la guerra han estat restaurades a l'obrador de Frederic Marés.

El robatori de la narració succeí el dia 15 de gener de 1915. Mai més no es tingué notícia ni del lladre ni del tresor perdut. El papa trameté a Cervera una nova partícula de la Vera Creu per a la qual fou fet un reliquiari semblant al perdut.

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Obra: Tornant-hi a pensar (Evocacions de moments viscuts i altres escrits autobiogràfics) , 2007

Una cridòria estrident i confusa s'estenia amb rapidesa pels carrers i despertava els qui encara dormien en aquella freda matinada de gener. Les veus, a mesura que s'atansaven, s'anaven concretant:

—Han robat la Relíquia!

—Sacrilegi!

—Misericòrdia, Senyor!

Moltes dones corrien adelerades; els homes formaven rotlles i parlaven en veu alta mentre eixia de totes les boques un floc de boira, tot seguit esvaït.

Les finestres s'obrien amb estrèpit i s'establien diàlegs entre veïns i amb la gent del carrer. Tothom anava abandonant les cases i s'acorruava vers la plaça on s'aixecava l'església profanada.

Les portes del temple estaven obertes de bat a bat. Les altes voltes feien ressonar els murmuris, que aviat foren veus irritades i planys sorollosos. L'església s'omplia ràpidament. Algunes dones, agenollades davant de la reixa forcejada, ploraven. La capella de la Relíquia tenia el llanternó de la volta obert i en penjava fins prop de terra una corda sinistra. Per aquella corda, amb nusos equidistants com denes de rosaris, havien davallat els lladres quan la capella estava submergida en plena foscor nocturna, balancejant-se en l'aire, jugant potser, sense respecte al lloc sagrat ni doldre's de la desolada angoixa que havien de causar a tota la comarca.

L'altar es veia trepitjat i la porta del sagrari esbotzada. Trossos de ciri a mig cremar estaven escampats damunt del paviment enrajolat.

La multitud envaïa tumultuosament la capella, com si tothom volgués contemplar de prop l'indret del sacrilegi per fer més punyent el propi dolor. Quan els guàrdies civils aconseguiren d'entrar, els costà molt de reduir les onades d'empentes dels qui no es resignaven a quedar fora.

Els fets ocorreguts eren interpretats de maneres contradictòries. La corda penjant era la delació més clara. Després, s'havia trobat espanyada la porta per on els lladres sortiren; més tard pogué comprovar-se que els lladres també havien entrat a la sagristia; calgué resseguir tota l'església capella per capella i fer l'inventari de l'espoliació. Faltaven unes sacres de plata, les joies d'una imatge i altres peces del tresor. Tot era de doldre; cap altra pèrdua, però no produïa, ni de bon tros, el dolor vivíssim i la indignació del robatori de la Santa Relíquia, tantes vegades miraculosa, centre de la devoció del poble, i del seu reliquiari, cobert de presentalles que eren altres tants testimonis de peticions i de gràcies obtingudes.