Port del Comte

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Les illes (Obra completa 15) , 1970

Dins de la badia d'Alguer, una mica més al nord -no gaire- hi ha Port Comte. Un vell pescador del país m'hi porta amb el seu gussi, que té un tros de vela armada. Fem seguir uns palangres fins, per assegurar el dinar. Port Comte és un magnífic port natural, sobre un paisatge d'una nuesa pura i mineral, de grans masses de granit entre tórtora i violaci. Fou un punt essencial en la navegació antiga del Mediterrani. En els seus viatges a Itàlia, l'emperador Carles V hi féu moltes vegades estada. Fou un dels refugis més freqüentats per Nelson durant les guerres napoleòniques. Hi engolfava les fragates i des d'ací vigilava els moviments dels francesos. És impossible no evocar-lo entre aquests rocs, ros i malaltís, amb la ullera de cercles daurats a la mà. Nelson ha deixat, en aquest país, un record llegendari. Aquest coster desolat, sobre el qual volen els corbs i els gavians, conté una saturació d'història excepcional.

Així, seguint la costa, arribà el moment de llevar els palangres. Eren palangres de pèl de cuca, els més sensibles a les estrebades del peix clavat. Agafàrem un cistell de julioles i serrans multicolors, de pagells rosats, de daurades. Desembarcàrem a l'ombra de la penya i en una vella olla de terra guisàrem el peix, amb l'oli, la ceba, l'all i el julivert del suquet ancestral. El vell pescador, astorat de sentir-me parlar com ell mateix, quedà literalment estupefacte de la unitat palatal que establí entre nosaltres l'olla perfumada. Hauria volgut dir-me tantes coses que no sabia per on començar: menjà i callà. A mi em passà igual. Després de l'excel·lent dinar, el toscano als llavis, la duresa mineral de Port Comte em semblà més fina i delicada. Mengiare è soave. Cap al tard tornem al port d'Alguer amb la mica d'aire de l'estrella del vespre, fluixa i vaga.

Autor: Josep Palau i Fabre
Obra: Guia sentimental de l'Alguer , 2016

L'any passat vaig anar a Alguer per conèixer la ciutat i per constatar la vivència miraculosa del català en aquell punt del Mediterrani tan aïllat de la resta dels països de parla catalana. Per què, malgrat la bona, la immillorable acollida dels algueresos, malgrat la simpatia natural de la ciutat, malgrat el temps esplèndid que va regnar durant la meva estada, no en vaig tornar amb la joia, amb el vigor moral i psíquic amb que torno sempre del Mediterrani? [...]

 

Fins aleshores, sempre que havia anat al Mediterrani (Costa Brava, Eivissa, Costa Vermella, Costa Blava, Venècia, Siracusa o Agrigent), m'havia banyat en platges o cales orientades, més o menys, de cara a sol llevant. Per primera vegada, a Alguer, havia passat una temporada banyant-me i vivint en una ciutat-platja orientada cap a sol ponent. No podia creure que la diferència fos tan gran! Em refereixo a la diferència de sensibilitat. Fins aleshores, anar al Mediterrani, i banyar-s'hi, havia volgut dir per a mi veure sorgir el sol del mar; un sol jove, rentat, fresc, que s'hi reflectia i el feia brillar com una safata d'argent; que brandia, davant dels meus ulls, el tall de mil espases que em colpien i em regeneraven. Per primera vegada, a Alguer, el sol em venia per l'esquena, com un traïdor, no em donava la cara, i quan la donava era a final de jornada: el sol es colgava supremament en el mar, melangiós, fent adéu amb els seus mocadors de foc. [...]

 

Vaig anar a l'Alguer com a català i m'ha procurat una experiència d'home. No crec que sigui menyspreable. Però la pròxima vegada que vagi a l'Alguer hauré d'instal·lar-me a Port de Comte, una cala orientada cap al sud. [...]

 

L'alosa canta l'alba i el rossinyol el crepuscle. ¿Qui mai ens dirà per què? Però Shakespeare ens ensenya que l'un i l'altre canten, per als amants, el moment únic i suprem de l'amor.