Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El coll de la Marrana està situat a 2.530 m i delimita les valls del Ter i del Freser en la zona del naixement d'ambdós rius. Alhora és un punt de pas clau per la travessa entre el circ d'Ulldeter i la vall alta del Freser cap a Núria i Coma de Vaca. També separa el Pic del Bastiments del Gra de Fajol. Des del refugi d'Ulldeter es pot pujar fins al coll caminant en 45 minuts. Textos de Joan Maragall, Cèsar August Torras i Joan Coromines, fruit de les seves experiències excursionistes, seran lectures apropiades en aquest punt. A més, és clar, d'un fragment d'Els plaers ficticis, de Lluís Maria Todó que narren la pujada al coll dels protagonistes de la novel·la.
Després tornàrem a muntar en les bèsties i emprenguérem l'aspra costa del Coll de la Marrana; i al treure el cap per ell a la vista immensa de les altes soledats pirinenques ens hi sobtà el terrible vent de les altures volant desenfrenat per damunt dels cims, atronador, irresistible, menyspreador de les forces i els sentits dels homes, que sense pietat ens assotava.
Atuïts i gairebé sense bleix, difícilment avançàvem, quan tot d'un plegat entre l'interminable tro del vent, començàrem a sentir unes notes amplament sonores, suaus, vellutades, com d'un orgue colossal, fent una estranya harmonia i desplegant-se en una certa melodia vaga i grandiosa. ¿Què era allò, aquell so que minvava i creixia, tan aviat prop com lluny, fugia i tornava, com si anés amb l'huracà, o fos cosa d'encantament? Restàrem com aterroritzats pensant que els nostres sentits en aquell món tan nou per ells haguessin sigut desballestats de sobte. ¿Què era aquella massa bella música, en aquelles soledats massa estranya?... Eren les esquelles d'una eugassada innombrable que peixia allà al davant nostre a l'altra part de l'abim en un pendís immens. Eren les esquelles de les eugues sonant pels espais en ales de l'huracá.
Travessàrem, i ens perdérem. No dic que perdérem el camí perquè a les altures no hi ha camins, però perdérem l'esma, doncs, i no sabíem a on anàvem. El pastor d'aquelles eugues, mig ajagut a terra davant l'olla fumejanta, vigilada atentament pel vailet assegut damunt dels talons, ens signà amb gestos sublims i rares paraules una vaga drecera que seguírem fins emprendre la pujada de Tirapits. A fe, bon nom! Les mules s'hi enfilaren arrapant-se com llagostes en el pedregar movedís que s'anava esllavissant darrera seu, i nosaltres, doblegat el cos damunt de la sella, ens abraçàvem al coll de les pobres bèsties panteixantes.
Coll de la Marrana, entre les altes valls del Ter i del Freser, en el límit de la comarca de Camprodon i de la vall de Ribes, 2.556 m. alt oficial. Gran depressió ampla i extensa que separa els dos imponents massissos de Gra de Fajol i Bastiments. Nou punt de vista sobre l'alta vall del Freser, aspra i desfregada, rodejada d'alterosos i descarnats pics i serralades, el cims de La Vaca, pics dels Gorgs i d'Infern, Puig de Bastiments o del Gegant, Gra de Fajol, Puig de Pastuira, Balandrau i Torraneules. Freser avall s'ovira el desert enforcament de Coma de Vaca i la inaccessible gorja del Freser; i més al fons, endallà de tanta desolació i de tan males terres, la verda i joliua Vall de Ribes i dilatats i bells horitzons. No és menys interessant la vista sobre el caòtic circ de l'Ull de Ter i les valls de Morens, més hermoses que les altes afraus del Freser que són pelades d'arbres i de plantes, mentres que galegen aquelles llurs pinetars i llur vegetació selvàtica, rica i exuberant enmig del gran destrossament de rocatam.
Una congesta quasi vertical, més ampla en uns indrets que en altres, barra de llarg a llarg la collada. Només en el cantó més acostat al puig de Bastiments s'interromp, però aquest pas es troba molt allunyat del camí que precisament puja arrambat al Gra de Fajol i els vessants que hi condueixen són els més espadats. Passo pel costat dels treballadors que aparien el camí, que no han arribat encara a la congesta, i em dirigeixo a travessar-la davant meu mateix, on sembla que és més estreta que enlloc. La neu no està pas glaçada i no costa de fer-s'hi escalons amb els mateixos peus, però, en arribant a la part de dalt, havent ja pujat més de deu metres i mancant-ne tot just tres o quatre més, s'aixeca en barrera vertical i al mateix temps la neu, esdevenint més dura, dóna en el moment d'enfonsar-hi el peu una desagradable sensació de relliscada. No convé pensar-s'hi gaire, perquè, si m'hi giro, veuré el salt que hi ha sota meu i sóc capaç de perdre el cap. Enfonso les mans en la neu cercant un aguant suplementari i continuo cavant-me pacientment un escaló per a cada peu. Per fi ja arribo; fent un pas un xic més gros, aconsegueixo posar el peu esquerre a peu pla, però la manca de punt d'aguant més elevat per a les mans i el major desnivell d'un peu a l'altre m'obliga a donar-me empenta amb el mateix peu dret per pujar-lo a dalt: l'escalo cedeix i caic tot el llarg de la congesta, sense aturar-me, fins a les primeres pedres; quedo capolat de tot el cos i amb la mà esquerra tota ensangonada. Finalment, cercant-ho bé, trobo més a mà dreta un pas on la congesta redueix la seva amplada a set o vuit metres i no forma barrera vertical en la part superior. Pujo per lla amb l'ai al cor, sabent que una caiguda fóra ací més greu, havent-hi roques i continuant més avall el pendent ràpid, però pujant amb calma i serenitat aconsegueixo arribar a dalt sense més contratemps a les 8.35.
Però aquest cop la distància era més curta, i a penes havia tingut temps d'adaptar-se al seu nou estat, de deixar-se convertir, com abans, en robot alpí, quan van arribar a dalt de la carena. A l'altra banda se'ls obria el panorama de l'altra vall, la del Fresser.
Van tornar a descansar una mica, asseguts de cara al sol, però el vent era potent i fred, i no els deixava escalfar. Seien tots tres molt junts, com per comunicar-se la virtut, i es fregaven les cuixes vermelles sense dir res.
L'espectacle grandiós que tenien al davant els havia deixat muts; eren tot de carenes, comes, cims, ondulacions infinites sota un cel d'un blau molt clar, amb alguns estrips de núvols blanquinosos. Prop d'ells, un ramat d'eugues daurades i peludes pasturava amb paciència. Potser per mandra, o per sentiment d'impotència expressiva, o per pudor, ningú no va fer cap comentari sobre la visió que se'ls obria allà baix.
—Som-hi?
I al crit de l'Eugeni, sempre muts, van escometre el tram final. Resseguien el llom de la carena ruixada pel vent fred fins que van arribar al peu mateix del Puig de Bastiments. En aquell moment, en Frederic va mirar cap amunt, i va poder veure, amb emoció de nen petit, un ramat d'isards que saltaven i corrien com fletxes per la tartera.
Altres indrets de Setcases: