Passaven pel costat del pont...
Autor:
Lluís Maria Todó i Vila
Obra:
Els plaers ficticis
, 1991
Pàgines:
98-99
Passaven pel costat del pont que allà diuen romà, o Pont Nou, i que aquella nit, igual que el Monestir, estava il·luminat amb focus de color groc fosc. Se sentia una música tropical que venia de més avall, de la Plaça d'Espanya.
—Cuando hagas una exposición, supongo que no faltará un cuadro con una vista del Puente de Camprodón.
—No, claro que no. Y también habrá bodegones con conejos muertos, sandías y arengadas.
La Plaça d'Espanya estava tota guarnida amb fanalets venecians i banderetes de paper, penjats d'arbre en arbre. En un extrem del rectangle que forma la plaça, damunt d'una tarima fortament il·luminada, els músics tocaven una mena de pasdoble. La gent ballava al centre, sobretot criatures i matrimonis de mitjana edat, del poble. Els nens saltaven tots apinyats davant dels músics, i les parelles, més lluny, giraven estretament agafades, amb passos exactes, com si formessin un sol cos.
Tot entorn dels balladors hi havia un cercle de gent, noies que miraven amb enveja les dones que ballaven, avis i àvies, senyores amb els braços encreuats, un moneder a una mà i una jaqueta blanca de punt tirada sobre les espatlles. Portaven els ulls molt pintats, i els cabells, acabats de sortir de la perruqueria, tenien una consistència encarcarada i brillant. Les voreres estaven ocupades per les taules dels bars, plenes de gent que prenia cerveses, gelats i cafès.
L'Helena es va quedar embadalida mirant les parelles que ballaven. Tenia al rostre una expressió fascinada i feliç, i seguia el ritme amb les espatlles i les cames, de forma gairebé imperceptible.
