Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situat en un extrem de l'espadat, va ser erigit arran dels actes celebrats el 1953 per commemorar el jubileu de la conquesta. Del penya-segat conegut com del Salt de la Reina Mora es llançà al buit l'esmentada reina abans de caure en mans cristianes. Una prosa lírica i reflexiva d'Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) serà de bon llegir en aquest punt amb el Montsant majestuós i impactant al davant. També, especialment indicada, és una altra lectura d'un breu fragment de Josep Iglésies (Reus, 1902 – Barcelona,1986) que ben a la vora té un petit monument que se li dedicà el 1965. Un text de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) recupera un aire més tradicional connectant amb dites i llegendes com la de la reina indòmita.
Les soledats de Siurana
Us costa de pujar a Siurana. Però quan hi sou, quina magnífica recompensa! Heu deixat l'automòbil còmode, i heu anat ascendint per un duríssim camí de bast, que és verament una graonada rústega. L'alta mula en què cavalqueu ha fet l'aprenentatge del senderó, i us admira la seguretat del seu pas. Quan el camí segueix la carena d'una coma, sentiu, damunt la vostra cavalcadura, la impressió de travessar els espais.
Ja sou dalt. Al cim de la muntanya, que els cingles tallen per tots els costats, hi ha el poble, l'esglesiola romànica, les ruïnes del castell. Tan bon punt heu mirat un instant aquells vells murs, l'esguard se us en va cap a les muntanyes i les valls que volten Siurana. Davant mateix, el Montsant, massís, enorme, imponent, dreça la seva mola grisa on són visibles els estrats de la roca. Els coneixedors de la contrada us van dient els noms dels puigs i dels turons. És una lliçó pràctica de geografia del Priorat i de l'antic comtat de Prades.
La més forta de les impressions que us fa Siurana és la impressió de les grans soledats. Soledat de les muntanyes desertes enmig de les quals és bastida; soledat de l'espai que les corona; soledat del petit poble silenciós, que els habitants abandonen, l'una família darrera l'altra.
Quin encís més intens, el de les soledats de Siurana! Totes les veus de la terra, en la calma i en l'isolament, se us fan més clares i entenedores. [...]
Les soledats de Siurana són, no pas un càstig d'exili, ans un domini de conquista. En aquest terrat elevadíssim que han format els cingles hi va haver l'últim episodi de la Reconquesta cristiana al Principat de Catalunya. I la llegenda de la reina mora de Siurana, la imaginària Abdelàzia, que es llança a l'abisme muntada a cavall, és una poetització del final d'aquella lluita.
Des d'aleshores la nostra llengua ressona dalt de Siurana, entre les soledats. Han passat prop de vuit segles, i ara una temença ens fibla el pit. ¿Vindrà dia que els mots de la parla s'apagaran en aquesta brava altura històrica? Siurana es despobla de pressa. Allà baix hi ha Cornudella, que li pren la gent. La gran majoria de les cases de Siurana són buides, tancades, mortes. Fa vint anys que els habitants passaven de cent, i ara amb prou feines arriben a trenta. Només hi ha vuit o nou cases habitades. Pels carrerons trobem uns infants morosos que guaiten la vall amb ulls de desig.
Ni que quedés tota sola entre soledats, Siurana no deixaria d'ésser la sobirana d'aquesta rodalia. Però no quedarà sola mentre visqui el bon rector, l'admirable rector de Siurana, al qual aquesta altura ha encomanat l'heroisme. Ell viu content i optimista amb els seus trenta feligresos, i somia amb un gran esdevenidor per a Siurana. Us en parla amb una gran fe, amb la mateixa fe que té per les coses del cel. Ens conta que els pobles de la comarca menyspreen Siurana avui que la veuen pobra i minvant, i ja no hi pugen, com en altres temps, en llarguíssima processó de pregàries per la pluja. És tan alta, Siurana! Els homes de poca fe troben que el seu camí és massa costerut i pedregós. Oh, i tan sol·lícita que és, la petita Mare de Déu de Siurana! de trenta-sis vegades que s'han fet pregàries, ens diu el senyor rector amb xifres precises, trenta-cinc ha plogut, i l'única vegada que no va ploure es va salvar, tanmateix, la collita...
En pujar hem fet un bon tros de camí damunt la mula. Però no hi podríem muntar en el descens: tan pronunciat és el pendent del camí. Anem a peu... Ja som a baix, a la vora del riu. Des d'allí es veu molt millor l'alçada dels cingles.
Una noble amistat ens ha dut a Siurana, i a dalt hem trobat, en el senyor rector, un cordialíssim amic de molts anys, que no sabíem que ho fos. També a la vall, de tornada, hem descobert vells amics dins un molí solitari. I quan hem retrobat el camí ample i hem pujat novament al vehicle còmode, ens hem endut de les soledats de Siurana el doble perfum de l'amistat i del poliol.
Els ulls se'n van sols vers el majestuós redreçament del Montsant, senyor dels núvols, monstruós paquiderm que es dreça damunt el vast onatge de les brunes muntanyoles del Priorat. No cal anar al mirador de la Punta, enllà de la Creu del Jubileu, per a contemplar-lo, puix que el Montsant ho domina tot, i des de qualsevol cap de carrer treu la testa blava. La seva capçada àrida té quelcom d'una llarga esquena oferta en rosada nuditat. Bou d'or gegantí, perennement assegut, és tan bell i tan alt que sembla el confí d'aquest món, graó que dóna accés a un altre de fantasia.
Però Siurana, sobretot, és una situació geogràfica. El professor Bonilla ha compost aquesta imatge: «Gigantesco navío roquero, cuya quilla avanza impàvida hacia el verde mar de los viñedos del Priorato, sin temor al pétreo oleaje del Montsant, que amenaza arrollario por estribor». La imatge, encara que soni tan sonorament, encara que no ho sembli, és d'una precisió absoluta. Sense conèixer el text que ara he citat, jo vaig anotar al meu bloc, en arribar a Siurana: «Vaixell, pont, proa i encara roca = mascaró».
I des d'aquesta altura, la panoràmica és prodigiosa, i la sensació de flotar en l'aire angoixa la gent impressionable. A més, hi fa un vent sec, com si vingués d'un cop de fuet medieval. En aquesta alta plataforma es produeix a la tarda un moment de glòria solar, una vibració frenètica i elèctrica. Miro els ametllers del cim que semblen extremament fràgils, i al fons la vall de Siurana, que volta als peus del coll del Bot. [...]
A Siurana hi ha un obelisc amb aquesta inscripció: «Monument commemoratiu del VIII Centenari de la Reconquesta de Siurana», i una Verge, la Verge de l'Aigua, que des de 1682 té un jubileu el 9 de maig. A l'arxiu parroquial es llegia que, de 35 pregàries públiques, 34 foren seguides de pluja, i àdhuc en l'ocasió fallida la collita no es va perdre. La gent de Cornudella i Poboleda, la Morera i Ulldemolins, Arbolí, Prades i la Selva, invoca la Verge de Siurana, Sol de la Comarca, Intrèpida Oreneta, Ungida Sacerdotessa de llavis graciosos i cordials, Abella Silvestre, Núvol alat, Llaç del Cel i la Terra en Arc de bonança...
Com es pot veure, la naturalesa és poderosament present en totes les manifestacions de Siurana, potser perquè és un lloc tan alt i tan dramàtic, tan a prop del dit del llamp. Violant i Simorra conta que abans, en la processó de la benedicció del terme, el dia de la Santa Creu, les dones seguien darrera duent vint pedres menudes a les mans i deien Jesús, Jesús, per cada gra de rosari que passaven. A cada glòria llençaven una pedra fins a haver dit mil vegades Jesús! Llavors, per deslliurar-se de llamps i de tempestats, els devots de la Santa Creu deien aquesta oració:
Apártate de mí, malvado,
aunque vengas carregado,
que en el dia de santa Crus
he dit mil vegades Jesús.
Deixem Siurana procurant de no estimbar-nos. Les pedres frenen el descens, que no té el seu risc en el mateix camí, sinó en el paisatge: no sabem estar-nos d'alçar els ulls i contemplar la vall, tancada al fons pel Montsant rosa-blau de la tarda.
Altres indrets de Cornudella de Montsant: