Església de Sant Andreu del Castell

Et in Arcadia ego.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Jo confesso , 2011

Et in Arcadia ego. Encara que Poussin va pintar el quadre pensant que qui parlava era la mort, que és present a tot arreu, fins i tot als racons de felicitat, jo sempre m'he decantat per l'ego que es refereix a mi: jo he estat a l'Arcàdia, l'Adrià té la seva Arcàdia. L'Adrià tan trist, calb, miserable, panxut i covard ha viscut en una Arcàdia, perquè en tinc diverses, i la primera, l'Arcàdia que és algú, és la teva presència. Aquesta Arcàdia ja la tinc perduda per sempre. En vaig ser expulsat per un àngel amb espasa de foc, i l'Adrià, cobrint-se les vergonyes i pensant a partir d'ara hauré de treballar per guanyar-me la vida, sol, sense tu, Sara meva. Però l'Arcàdia, que és un lloc, és Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico o de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueig lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le, lluny dels pares primer, lluny de la mare després, lluny dels llibres que l'Adrià no s'havia pogut endur. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; i tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món, sobretot en Xevi, que tenia sis anys més que jo i sempre em guanyava en tot fins que se'n va anar a ajudar son pare amb les vaques i ja no jugava amb nosaltres. En Quico també em guanyava, però un dia el vaig guanyar jo a córrer fins a la paret blanca. D'acord: perquè va ensopegar; però el vaig guanyar legalment. I la Rosa era molt guapa i sí, també em guanyava en tot. A ca la tia Leo es vivia diferent. Es vivia sense remugar, sense silencis. La gent es parlava i es mirava a la cara. Era una casa immensa on la tia Leo regnava sense desprendre's d'un etern davantal sempre polit, de color beix. Can Ges, la casa pairal dels Ardèvol, és un casal immens, amb més de tretze habitacions, oberta tots els corrents d'aire a l'estiu i a totes les comoditats urbanes a l'hivern, convenientment allunyat dels estables de les vaques, de les quadres dels cavalls, i amb la cara que donava a migdia ornada amb un porxo que era el millor lloc del món per llegir i també el millor indret per estudiar el violí, i llavors els tres cosins, com qui no hi dóna importància, venien a escoltar-me, i jo, més que estudiar exercicis, feia repertori, que sempre és més agraït, i un dia una merla es va situar a l'ampit del porxo, al costat del test del gerani, i em va estar observant mentre jo feia la sonata número dos del Second livre de sonates de Leclair, que és plena d'ornaments que devien agradar molt a la merla i que la Trullols m'havia volgut fer tocar un any en la inauguració de curs del conservatori del Bruc.