Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest antic convent de frares franciscans que queda a tocar de Can Tona de ben segur que va ser molt freqüentat pel jove Verdaguer. La devoció pel sant d'Assís li venia de l'ambient familiar. A quinze anys es va fer "tercerol", ingressant al Tercer Orde de Sant Francesc, de la parròquia de Folgueroles. Més endavant, va tenir la idea de fer-se franciscà i anar-se'n de missions a Amèrica. Durant la revolució de 1868 el convent va ser saquejat i Verdaguer, juntament amb un mosso de Can Tona, hi va fer guàrdia algunes nits. Un fragment de text autobiogràfic ens ajudarà a recuperar els sentiments, angoixes i misteris d'aquelles hores.
Un altre autor relacionat amb aquest monestir és el valencià Francesc Miret, que de jove ingressà a l’orde dels camils i desenvolupà la major part de la seva vida al convent de Sant Tomàs, exercint com a estudiant i posteriorment com a formador. Miret, influenciat per l’obra de Jacint Verdaguer, emprengué una producció poètica en llengua valenciana, caracteritzada per una profunda càrrega religiosa, patriòtica i paisatgística. En aquest context, el 1922, durant un viatge a Madrid, composà un poema líric amb què expressa una gran admiració per Verdaguer, tot incorporant-hi referències simbòliques que evoquen el paisatge del monestir de Riudeperes.
Alguna [vegada], en los dies de boirina parlaven de venir-lo a cremar. Mon amo s'oferia vigilar-lo, i jo i un mosso solíem cada nit desempenyar l'encàrrec; aixís és que hi he passades una dotzena de nits, de les millors de la vida per a mi, i de mes records. Arrebossats amb una manta i amb una carrabina als dits, me passejava d'una celda a l'altre, pels corredors i claustres solitaris.
Les xabeques cantaven pels arcs trossejats de la part derruïda del convent, i els frares que s'hi quedaven, als primers dies, de sentinella, resaven mes enllà, tal vegada per aquells que els volien pendre lo niu i reduir-lo a cendres. De vegades lo resplendor, vist de sobre, me semblava el de la teia flamejanta; de vegades un raig de lluna entrat per una escletxa me semblava l'esperit d'algun dels venerables pares que hi moren [hi resideixen bo i morts], que als cops de culades [culates] que fèiem sentir passant sobre ses tombes, s'hagués despertat i sortís a veure qui érem los hostes... i mon company llençava algun renec, que es barrejava amb los sagrats himnes, a l'obirar algun piló de gent a l'entorn de la casa santa. Oh!, aquelles foren nits d'impressions fortes.
Adeu al camp català
No puc cantar ja més! Mon cor de pena
sesqueixa, oh Catalunya. Ai, tes arbredes,
ai, ribes, ai, fontanes d'aigües fredes,
ai, boscos, nius d'amor i pau serena,
ai, del blanc Pirineu alta carena,
que lluny et quedes ja, que lluny et quedes!
Oh! Si per mi donara a tes rouredes
el darrer bes eix sol que ara es destrena!
Pinsans del bosc, que aneu per la boscúria
cantant, sempre cantant, adeu, adeu!
Allà on conmenci ma refilada.
allà on va morir ma trista veu,
sota un salze ploros veureu trencada
mon arpa dor... Canteu, per mi canteu!
Altres indrets de Calldetenes: