Casa d'Àngel Ruiz i Pablo

Coros

Autor: Àngel Ruiz i Pablo
Obra: Obres completes , 1967
Pàgines: 128-129

Coros

 

Quan jo era jovenot hi havia en es meu poble — i crec que a tota s'illa —, entre sa fadrinaia de llavores, una afició a cantar coros, tan í tan grossa, que vam arribar a desterrar, vulguis o no vulguis, es trobos i es fandango i tota casta de música fins en aquell entonces denominada popular. Sa revolució de setembre, qui tantes coses noves i mai vistes mos va dur, també mos va encaixar aquesta, per acabar de fer-mos perdre lo poc castís i de la terra que encara hi quedava a Menorca.

Jo, qui "era jove i donzell i es formatge em regalava", com diu s'antiga cançó, també em vaig deixar conduir per s'afició an es coros, i encara que em penedesc i ho dic per confusió meva, lo cert és que anava molt sovint p'es carrers amb altres companys, a cuatro o seis de fondo, cantant es coros més guapos i frescs que havien arribat de Barcelona i d'altres bandes.

Sa meva veu, si va a dir ver, era baixeta i ofegada, i per lo tant solia cantar de segon; però a vegades no tenia més remei que esgargamellar-me cantant de primer o de baix, per omplir qualque buit que deixaven es meus companys, d'es quals n'hi havia qui no em gosaven, ni de tros. Mirau com anava la cosa!

Però no és açò lo que volia dir: lo que volia dir és que com jo havia anat a escola amb un parei de mestres de té-qui-té — Déu los tengui a la glòria — i havia provat d'estudiar a s'Institut, i tenia una cama de castellà per part de mon pare, i ademés de tot açò llegia novel·les d'aquelles grosses i ferestes, i fins i tot feia comèdia, qualque vegada, en es Casino, sabia es castellà p'es cap d'es dits, i no podeu pensar lo intrigat que em duien aquelles coses que cantàvem a veu plena, que, o no eren castellanes, o jo no les entenia.

N'hi havia de coros d'aquells no massa xerrecs, fets malbé p'es camí a sa vinguda de Barcelona; n'hi havia de fets a casa, qui eren cosa de llogar-hi cadires, i n'hi havia qui eren esguerrats de naixement.

No hi ha qui em tregui d'es cap que d'ets esguerrats de naixença ho és aquell qui diu:

 

Son las tres de la meñana,

ya se està esperando el día,

dispiertá peloma mía,

y a tu amante cantando lo hallarás.

 

Que el que canta en ti ventana

es un lusero bendito:

si te oblido a Dios premito

que me traiga la sirena de la mar.

 

An açò ho cantaven molt satisfets, com si fessin un ou de dos vermeis, es meus companys; però vamos, a un jovenet com jo, qui havia mig cursat es primer any de llatí a s'Institut i sabia de cor tot El Puñal del Godo i dos terços de Camino de Portugal, no em passava per sa gargamella allò de lusero bendito i que me traiga la sirena de la mar.