Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça de l'Anoguer, on també la gent hi situava un roure, tal com documenta Josep Maria Espinàs en un text que hi podem llegir, és un dels centres neuràlgics del poble. A tocar del carrer Major i de l'església de Sant Josep ve a ser com una mena d'àgora. També hi escau la lectura de la segona secció del "Cant a l'Aitana", de Vicent Andrés Estellés ja que tindrem la serra a la vista.
Cant a l'Aitana: País Valencià
II
Aitana, Aitana, tan airosa i brava, tan arremangada,
oh tu capitana de clares milícies, imatge de proa
sempre enlluernada, pedra i pedra, pedra,
pedra capitana, un temps de roselles per l'aire arribava, un temps
de grans barques, de rems i de veles, oh gran capitana.
Cantava la fusta i cantava l'aigua. Fora la drassana canta el
mestre d'aixa, amb la fusta nova d'un futur que
avança. Un dit de saliva al bell mig de l'alba,
un dit de saliva i força contrària un cor de metralla.
Cantava el grumet a la matinada. Mare com
cantava. Oh Aitana, Aitana, tu la capitana.
Entrava la brisa per una finestra de ferros i alfàbrega,
oberta a la mar li arribava a Pera. Cantava, cantava
metall i suors del dia que avança pel camp de batalla.
Terra novençana per tu jo entraré navegant la barca.
Oh porta de l'alba! Tota la fusella del soldat caldria
per aconseguir la fonda besada igual que jo et bese,
com et destriava amb els dits de l'aigua el cos oh estimada.
Oh far de la pàtria, oh llums que m'estime a la matinada!
M'emporte a la barca i a la meua nit el pes del teu cos,
que és d'or i de plata. Creix una ribera tota d'or i flama,
de fulls i campana. Amada, amada! Aitana, Aitana!
Si del cafè puges quatre graons, ja ets a l'església. Si de l'església fas quinze passes, ja ets a la plaça del Noguer: «Plaça de l'Anoguer», diu la placa. L'arbre fa ombra i passa airet. La gent ho té clar. No tan clar ho té la guia turística de la Diputació, que diu que en aquesta plaça «se yergue un magnífico nogal, símbolo de Confrides», i a la mateixa pàgina, després d'informar sobre l'altitud (785 m) del poble i dels seus habitants (288), fa saber que «un impresionante roble es el símbolo de la localidad».
Els tres o quatre homes que seuen en el banc circular que volta el tronc estan convençuts que un noguer és un noguer i un roure és un roure, i que on hi havia un roure, ja fa molts anys, era a la placeta del costat -que també es diu «plaça de l'Anoguer»!-, però això ho conten els vells, ells ni l'han vist. Sembla que el van haver de treure perquè era tan gran que les arrels alçaven les parets de l'església. La guia, impresa fa pocs mesos, el dona per viu.
-Aquest noguer no té gaire salut -gosa dir en Sebastià.
Uns diuen que sí, els altres que no. Finalment, algú reconeix que d'ençà que li van tallar el cóm, el tronc del mig, l'aigua de la pluja hi entra i l'arbre es podreix. I té branques mortes, al capdamunt.
-Sí, però quan neva, i fa vent, aquests cimals es trenquen i cauen sols...
El noguer té una capçada magnífica, però tothom recorda que havia estat més gran. «I les nous que feia!...» «Seixanta barcelles, se'n recollien!» Una barcella és una mesura de capacitat, que en el cas de les nous equival a dotze quilos.
-Que ja no en fa, ara?
-I tant, si veiés com se'n carrega!
-I de qui és, el fruit del noguer?
-De qui es? Miri, quan cauen les nous a terra, qui passa les recull i se les menja.
Altres indrets de Confrides: