Callosa d'En Sarrià és un poble bru...
Autor:
Gabriel Miró i Ferrer
Obra:
Anys i llegües
, 2004
Callosa d'En Sarrià és un poble bru, amb crosta, damunt d'una foia verda, com si fos una mata immensa de carabasser madur, que penja en la penya el munt de fruita carnosa.
Callosa ha triat les millors terres, amb un bon pressentiment. N'era lluny; i sense bellugar-se veu els altres que hi reboten, perquè han anat obrint-se els camins dels indrets més tancats: camí de la Vall de Guadalest i de la serralada de Tàrbena. Callosa, enmig. Posa la seua plaça com una falda estesa per a arreplegar el mercat de molts llogarets. Posa també la fita entre el clima mediterrani i l'interior. Fins Callosa puja des de les platges el fullatge tendre i fàcil dels horts; després, l'esforç de cada bancal murat de roca viva.
Calvari barroc de xiprers negres. Volteig de campanes a la redona dels cims. Carrers amb marquesines de canyissos. Festes i cases velles. L'Ajuntament amb porxades de calç. A l'ombra, un banc amb els mateixos vellets de sempre, que miren la llunyania des de la volta de les seues gaiates.
A Callosa, i als pobles que en vénen darrere, resten soleiats i formosors de senyoriu i art. I aquest baró britànic no descansarà escorcollant-les, remenant-les, palpant-les, dessucant-les. Els artistes deixen intactes les belleses per als altres artistes. Però els savis, els savis oficials, són els pitjors marits de les estojades belleses. Cerquen la donzellesa i el dot del passat, i ja el passat és una esposa eixuta de laiques virtuts.
Sigüenza, sense ser erudit ni desitjar-ho, sentia una rancor gelosa. Sempre preguntava per l'estranger. I sempre li deien:
-Allí segueix!
Allí seguia! De manera que no se li assaciava la seua voracitat? Si a Benidorn i a altres pobles una manobreria flamant deixà per a sempre el mot «xalet» amb la «t» comprimida, a hores d'ara el cavaller britànic deu haver esbarriat per carrerons i sendes, vocables doctes i esportius. I no pogué resistir el seu sobresalt, i s'encaminà a Callosa. Tot sol per la carretera, anava tallant el bull de les cigales. Va arribar-hi en la xafogor del migjorn.
Al portal d'un hostalet, a l'ombra d'una volada, dormia un home, amb les mans penjant pels genolls i els peus eixint-se-li'n de les espardenyes. A voltes, alçava les parpelles per mirar les teranyines de les reixes dels pessebres. Hagué de despertar-lo l'amo de l'hostalet, i ell obria els ulls grisos de xiquet, li somreia mossegant una paraula valenciana i una altra volta cabotejava entre mosques de migdiada.
I va veure Sigüenza, que, davall la pell de badana de sol i de rosades de l'home adormit, jeia el docte cavaller anglès...
País Valencià! El País Valencià era més poderós que la saviesa britànica...
