No gaire lluny hi ha el Calvari.
Autor:
Josep Maria Espinàs i Massip
Obra:
A peu pel Comtat i la Marina
, 1998
No gaire lluny hi ha el Calvari. Com en tants pobles valencians, s'ha aprofitat un turó per obrir-hi un camí en ziga-zaga, plantar-hi xiprers i, muntanya amunt, el seguit d'estacions del Via Crucis. A l'arrancada del Calvari hi ha una casa, amb una família al carrer que sembla gitana. Cada capelleta té una fornícula i a la paret del fons unes rajoles les han enguixat de nou no fa gaire, i amb tanta generositat o rapidesa que el guix ha invadit part de les rajoles i els personatges sagrats tenen taques de guix per tot arreu. En una de les primeres estacions, una sorpresa deliciosa. En el forat, descansant en la repisa, davant l'escena evangèlica, una gàbia amb un ocell. Els gitanos han pensat que era el millor lloc per protegir l'ocellet del sol que cau. L'ocell, agraït, refila el parenostre més alegre que he sentit mai.
Arribat al cim del Calvari, la segona sorpresa: el mar. D'aquí estant es veu la costa a deu quilòmetres, una franja d'un blau reverberant, milions de minúscules bombolles de llum que esclaten cada segon allà baix, la terra baixa turística i calenta. Aquí, el contrast de l'esquena dreta de la serra d'Aitana, i les arestes excitades de la Serra Bèrnia, que imposa sobre Callosa més que una massa física; aquí s'han petrificat els records de la història medieval i les llegendes africanes de la Marina. Des del cim d'aquest Calvari busco els camins pels quals van arribar l'any 1300 els homes de Bernat de Sarrià a repoblar Callosa, els mateixos que seguien els moriscos que emigraven cap a Alger. Camins de calvaris sense la indulgència d'un cant d'ocell.
