Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El castell de Burriac, situat a 387,5 metres sobre el nivell del mar, és visible des de gairebé tot el Maresme. Documentat per primera vegada el 1017, va pertànyer primer a la família Sant Vicenç i, a partir del segle XIV, a la Bosc. Actualment és propietat de l'Ajuntament de Cabrera de Mar. A banda de ser un lloc cantat per diversos poetes: Josep Punsola (Mataró, 1913-1949), Esteve Albert (Dosrius, 1914-Andorra la Vella, 1995) i Isidre Julià (Mataró, 1922- Barcelona, 2011), va ser l'escenari del suïcidi d'Antoni Isern, enterrat al cementiri de Cabrera de Mar, escriptor lligat a la bohèmia negra del modernisme català, a qui es refereix també Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) en una nota de dietari.
27 novembre de 1919. He vist al castell de Burriac, entre enderrocs i arbustos, la cisterna on el poeta Antoni Isern es volgué llevar la vida. Una gent de Cabrera van dir-me que el poeta, abans de pujar al castell, havia anat a combregar. Gest revelador, davant la tràgica fi, d'una ignorància religiosa, però també d'una ànima religiosa. Eren els verins del Romanticisme fermentant en la puresa d'un cor d'infant.
Avui he llegit els Esplets d'ànima jove (Barcelona, 1903). Hi ha una curiosa notícia de l'Aladern sobre el poeta. Diu que quan tenia deu anys, aquell pageset ja feia «poesies de fang» vora un bassiol de la petita masia, a Alcover. Pastava adés la processó del divendres sant, adés el Parlament francès amb Vaillant llançant la bomba. Més tard, l'Isern arribà a escriure amb suc de móres i amb plomes de gallina o de fusta, que afuava sàviament. En algun dels poemes, l'èxtasi del camperol davant la naturalesa -la «Natura»- és autèntic:
La soledat me rodeja
com una pausa eternal...
La joia del viure geòrgic és, a moments, ben expressada:
Enguany sí que la segada
serà ferma: el blat és ros
i l'espiga decantada
mostra el fruit meravellós.
Entre tòpics de pagès candorós i inculte, hi trobem versos de gran força, com els últims del poema Després de la mort, on culmina aquell esperit de puixança vital que fou car al Romanticisme.
Burriac
Sento el respir de la costa
que se m'entra pit endins;
amb cançons en l'or de posta
té estrofes de verd de pins.
Cant a Burriac (fragments)
Companys veniu a seure a aquesta banda.
Mireu al fons, el cor no us fa un sotrac
en veure les muntanyes fent garlanda
a l'enasprat rocam de Burriac?
Jo hi vinc totes les nits una estoneta
tant si fa lluna com si està molt fosc
i amb l'esguard vaig seguint la silueta
del pic que s'alça rodejat de bosc.[...]
Els records de les hores més curulles
d'alegria m'aviven els sentits
i sento el braç remorós de les fulles
que ens gronxava la son de tantes nits.
I sento tots els ocellics que canten,
i l'esparver planejant cel amunt,
i l'aigua dels torrents i crits que espanten
de guineus que la vida se m'aclara,
que no és veritat que só un esclau,
que só a muntanya, fort i lliure encara,
entre la terra baixa i el cel blau.
El meu cor es retroba en la natura,
en l'amor del paisatge conegut
i la meva il·lusió devé tan pura
com aquell temps en què era molt menut.
Quan us sentiu sense fe, sens esma
o us tusti el cor un sentiment covard,
gireu-vos vers la serra del Maresme
cerqueu a Burriac amb vostre esguard.
Mireu-lo com torreja! Ningú el guanya
cel amunt. Ni amenaça ni afalac
el doblegaran mai. Fills de muntanya
ens sentim en mirar-te Burriac.
Castell de Burriac
Castell vetust de feuater heretatge,
la pàtina del temps, en cada mur,
traspua el vell record de l'ancoratge
dels segles esvanits enllà l'atzur.
Il·lustre de prosàpia et lluu el solatge
de l'ancestral i nobilíssim fur.
I cada pedra exalta el romiatge
de l'humanal seguici sense atur.
Els ecos, ressonant-hi la memòria
segrestada de l'arca de la història,
alliçonen i signen el camí:
Superbes vanitats, un dia fermes,
ara enrunades i de pompes ermes,
anònimes resquícies del destí!
Burriac
Una vegada em van preguntar quina era la meva muntanya preferida i vaig respondre el Montseny. Ara, més modest i més de proximitat, com marca la moda, diria Burriac. L'altre dia contemplava Burriac des d'Argentona: presenta una gepa no visible des de davant. On se situa el "davant" d'una muntanya? Cada poble que la veu pot reclamar el seu davant. El de Burriac sempre serà per mi el que es veu des de l'estació del tren anomenada Cabrera de Mar-Vilassar de Mar, immediata a Mataró. Quan em traslladava diàriament a Barcelona, a l'arribar a aquesta parada deixava momentàniament la lectura del diari per observar l'elevació que des d'aquest punt presenta l'aspecte d'un pit femení juvenil. El castell que la corona és el mugró. Burriac té castell. La muntanya no és gaire alta, poc més de 400 metres, però és completa. Una muntanya amb castell és una muntanya amb personalitat definida, no se li pot demanar res més. Els habitants del Maresme "central", Mataró inclosa, quan venint de Barcelona, de Girona o de Granollers per les diferents autopistes divisem Burriac, diem "ja som a casa". Això potser no ho sabien.
La comarca del Maresme és la més "desestructurada" de Catalunya. S'ha dit sempre. Només reconeixen la capitalitat de Mataró els quatre o cinc pobles que l'envolten. De Premià en avall s'imposa la superioritat de Barcelona, d'Arenys de Mar en amunt, la de Girona. S'han fet moltes conjectures –no totes de pes demogràfic, algunes d'històriques i religioses-, per explicar la desbandada. N'aporto una de nova: l'influx de les muntanyes "del davant". Els de Premià, el Masnou, Tiana, Teià... no pugen mai a Burriac. Ho fan a Sant Mateu, muntanya de la Conreria, la més elevada del Maresme. Des de Sant Mateu, Burriac es veu baixet. Un pit? Sí: d'home. Com volen que Mataró els impressioni? Per l'altra banda, cap a ponent, els de Pineda, Calella, Tordera, pugen al Montnegre, des d'on Burriac ni es veu ni s'intueix. Ara afigurin-se si han de veure o intuir Mataró, la ciutat que diu que els és capital. No som d'aquí o d'allà, d'aquell poble o d'aquella ciutat, ni d'una administració comarcal. Som de les muntanyes pròximes que hem pujat des de petits.
Tots els de Mataró, Argentona, Vilassar, Cabrera, Cabrils, Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt hem pujat un moment o altre de la vida a Burriac, sense excepció. Som de Burriac. En Toni Sors, escalador català que va conquerir l'Everest, era de Sant Vicenç de Montalt. No hauria completat la gesta, ni l'hauria iniciada, sense anteriors excursions a Burriac.
Fa tants anys que no hi pujo... No sé si podria. L'últim tram, el del castell, és fortet. Des de Mataró no es veu la gepa, només el pit, però la gepa hi és.
Altres indrets de Cabrera de Mar: