Son Marroig

Autor: Lluís Salvador d' Austria Toscana
Obra: Obres completes [Arxiduc] , 1990
Pàgines: 62-65

Moltes vegades m'he preguntat si, per sa seua situació, s'haguera pogut trobar un punt millor que aquell escollit per establir-hi s'antic col·lègit, i vaig trobar, estudiats tots els contorns, que no n'hi havia un altre més favorable que aquest. En primer lloc, s'abundància d'aigo a causa de ses veïnades fonts Coberta i de Sant Ramon; segon, sa meseta que domina una gran vista, i per altra part i gràcies a un putxet que hi ha part damunt, enterament resguardada del perill dels penyals que puguen caure, rodolant, des de ses altures, els quals prendrien per un dels dos saragais veïnats; i s'abundor de terreno planenc que s'estenia cap a s'actual Son Gallard, llavores un bocí de Miramar, apte p'es conreu i que, a causa des seu fondo d'argila fresca, era molt apropiat per conreuar-hi arbres, singularment oliveres.

Tan sòliament Son Marroig per sa seua situació amb sa vista fins a sa Dragonera, me pareixia incomparablement més hermós, emperò a sa senyora de sa família Cortey, la qual era rica, li agradava allà molt, i els seus fills vivien així com era costum antigament a Mallorca, molt senzillament i per lo mateix tenien poques necessitats. No era per lo tant cosa fàcil s'adquirir-lo. Però a la fi, i vegent sa ganància que tenien amb sa venda, se deixaren persuadir. Quedava emperò separat per Son Gallard que estava enmig del reste dels meus territoris.

Volguent arreglar un poc Son Marroig, vaig isolar sa torre antiga, fent-li peu, destruint a barrobins sa penya damunt la qual hi estava assentada la cuina de l'amo, de ses males casetes véies, que arribava fins an es penyal, del que encara es veuen restes, davall es lledoner, prop de s'era.

Vàrem fer sa casa nova, per la qual mos regírem per ses proporcions de sa véia dels senyors, que no era molt propi per fer-la fer de "pendant" amb sa sala qui les havia de juntar.

Dins sa torre de Son Marroig hi ha una porta d'aúsina molt reforçada i a dalt hi ha encara un petit canó; sa curenya la vaig fer jo, conforme a veis modelos de Venècia.

És tradició que va esser de Son Marroig, d'on fou robada pels pirates berberiscos, sa darrera dona, a sa costa nord de Mallorca. Era una senyora de sa família Marroig, de Sóller, i no se tornà sebre res pus d'ella. Pareixia que aquella torre duia encara impresos els records d'aquells temps damunt ses seues véies murades i darrera els seus matacans.

Els coloms de Son Marroig los vaig treure jo mateix des niu, dins una cova de Cabrera, i agermanats amb coloms qui los diuen torrers, varen tornar ximples, si bé tenen encara sa qualitat de fer llargues volades com els salvatges.

Es templet fou labrat a Seravezza, prop de Carrara, imitant es que hi ha damunt s'illeta plena de flors des jardí Pallavicini, a Pegli, prop de Gènova.

Ses pites que abunden pels entorns varen esser duites de Sa Pobla, a on un temps servien de bardissa per senyalar ses partions, emperò molts les arrencaven perquè xapaven massa els camps veïnats.

Dins es figueral de moro hi havia plantes molt véies amb bocins de tronc gruixats com a quarterons. Déu sap quants d'anys devien comptar! En el contracte d'arrendament dels senyors hi contava, entre altres condicions, "i mos deixaran menjar figues de moro tantes com voldrem"; pareix que les tenien en molta estima. Però poc a poc es barrobins que allà prop feien, ocasionaren a les figueres gran perjui; ses branques, ara una, ara s'altra, queien i per altra part sa mateixa veiura de ses plantes, tot, ocasionà es derruir-se es figueral de moro.

Per fer aquell mirador gran, amb dos torreons, de Son Marroig, que a causa d'haver-hi es galliner en es peu des primer torreó, dins sa reconada, li posàrem per nom Mirador des Galliner, férem sa pedra alt i baix i duguérem tota sa petita part de terra que hi havia, de dalt, i omplírem amb reble tot lo buit de baix a fi d'alçar sa part de fora per posar-la a nivell; en aquella terra nova, tota duita a senaiades, hi vàrem plantar pins vers que s'han fet molt bons.

Dins sa marina de Son Marroig, prop d'aquelles marjades a on hi ha sembrats ametlers, hi havia un pi molt gros, crec que el més gros de  tots els qui creixien a sa costa de tramuntana, no parlam de pins vers. Un dia de moll, amb una gran ventada va caure i allà mateix poc a poc se desfé tot.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: La vida tan obscura , 1996
Pàgines: 25-27

El pare de dona Maria-Sebastiana, don Sebastià Berga —i potser no ho era del tot, el pare— havia servit per espai de molts anys d'ajuda de cambra de l'arxiduc d'Àustria: Lluís Salvador d'Habsburg. I amb ell havia navegat pel Mediterrani per molt de temps en aquell iot —el Nixe—, la tripulació del qual semblava una tropa ambulant de circ, amb la muller —na Francina Mates— i la filla, quasi una minyona. Deien que na Francina era la dona més bella de l'illa: els cabells rinxolats i bruns, la pell com de seda, les mans finíssimes, els ulls incomprensiblement obscurs, i avars, i secrets com el mar. Que l'Arxiduc la passà per la pedra —aquest era el terme amb què la gent de la comitiva arxiducal designava les relacions íntimes del príncep amb les esposes dels seus servidors, o amb els servidors propis: domèstics d'alcova i criats— era tan manifest que ningú no en dubtava. Na Francina Mates fou durant llargues temporades l'amant preferida, en un temps d'alterosa competència. Convivien en la mateixa nau, com en un galliner, homes i dones: Anna, Antonietta, Eugènia, Antoni, Francina, Martí, Sebastià, Caterina... I la mòmia d'un déu. El Nixe s'assemblava a un galliner flotant que recorria el Mediterrani durant la primavera i l'estiu. Partien del petit port de sa Foradada el dilluns de Pasqua i no tornaven fins a mitjan setembre, a punt de celebrar la gran festa del vi. Havien recalat als ports de Nàpols, Alexandria, Corfú, a l'illa de Malta... Dona Maria-Sebastiana fou engendrada en un d'aquests viatges. Quan el mar es gronxa, l'amor s'amaga, agressiu, entre les cuixes; però ningú no va saber mai amb certesa, ni ella tampoc, qui fou realment el pare biològic. I és probable, si podem donar crèdit a les seves paraules, que tampoc no ho sabés la mare: la mateixa Francina Mates, muller legítima d'en Sebastià Berga. Diuen que un dia de primavera a es Barracar, quan na Francina era molt vella i els records de la joventut es perdien entre les ombres de la memòria, o entre les rugues de la pell, o en l'obscura blancor dels ulls, na Maria-Sebastiana s'encarà a la mare i li preguntà, provocadora:

—Sóc una Habsburg, jo? Digau-me si sóc una Habsburg. Na Francina Mates va somriure. Li va dir:

—Per què ho vols saber?

—Tota la vida m'ha perseguit aquesta pregunta. Vull saber qui era el meu pare. Sobretot, vull saber si sóc una Habsburg.

—I tu qui vols que sigui, el pare? —requerí na Francina, perduda en un mar d'incertituds—. Escull, si vols: podries ser una Berga legítima o una Habsburg borda. Els Berga eren una família pagesa que conraven les terres i es guanyaven la vida amb la suor del front, el pa de cada dia... Bona gent.

—Quina patata tractau de vendre'm? —preguntà na Maria-Sebastiana—. Només vull saber si sóc una Habsburg...

—Quan l'Arxiduc em féu casar amb el teu pare, no estava embarassada. L'havia seduït una altra dona i volia deixar les coses al seu lloc; perquè era un cavaller i no t'abandonava en una vorera del camí. No li era difícil de trobar un voluntari disposat a carregar-se el mort. Però jo —la cara de na Francina Mates s'il·luminava, en recordar les intrigues d'amor a bord del Nixe—, no em resignava a esser un mort.

—I tornàreu a veure'l?

—Ens inventàrem un codi secret. Jo sabia de quina manera me'l podia tornar a fer meu i no vaig escatimar ni els ardits ni l'astúcia. Les nits que em volia al llit, només penjava un calcetí al pal de la nau, que voleiàs amb la bandera austríaca. Però aquell joc aviat deixà d'esser un pacte entre nosaltres i el codi es va estendre: si volia na Caterina, penjava un guant de seda, si volia n'Antonietta, el coll postís d'una camisa, si volia n'Antoni, un mocador de daus... Quan et vaig engendrar, passava la meitat de nits al seu llit. I llavors, ton pare... Jo què sé? M'afalagava, quan m'escollia; perquè volia dir que em desitjava, que de tot el que tenia per triar, em triava a mi. I al llit era, t'ho assegur: un falcó. Tenia...

Na Francina no s'atreví a explicar en veu alta certes minúcies dels genitals del príncep. Però indicà a la filla que s'acostàs. Li va dir a cau d'orella:

—Tenia un pardal de moro més revengut i blau que el campanar de Cartoixa.

Però dona Maria-Sebastiana, perquè havia estat engendrada en una nau, no res la marejava i aviat sentia basques, fatics accentuats en sentir la descripció estrambòtica, quasi lasciva del membre del príncep. Succeïa sovint que dona Maria-Sebastiana tenia torns de cap: era com si de sobte hagués pujat en una nau, navegant perduda pels mars de l'oblit. Però potser hi havia anat sempre, embarcada. Els records que tenia del príncep es perdien dins la memòria opaca del temps. Recordava un seguit de seqüències fragmentades, separades unes de les altres per una boira espessa, que mai no havia estat capaç de confegir. La filla d'en Berga fou una nina graciosa i gentil que enamorava. Els ulls de l'Arxiduc tremolaven, de veure-la, exquisida i tendra, una mica xeuba. Potser era una Habsburg. L'últim branquilló nascut en un racó del mar de la gran família dels Habsburg. Per ventura es concentrava en aquell esquit la vitalitat d'una beneitura atàvica, quasi perversa, de sobte reverdida. Res no hi ha que quedi tan aferrat als gens com la beneitura, pensava l'Arxiduc. La grandesa de les cases imperials dels Habsburg —la branca germànica, la hispànica, la d'Habsburg Lorena— es concentrava sobre l'encant de na Maria-Sebastianeta Berga, tothora entretenguda en la persecució i la caça de les mosques que s'atrevien a passar per davant els seus ulls. A l'Arxiduc d'Àustria li agradava que dedicàs el temps a caçar mosques. La mare —na Francina Mates— li advertia:

—Sempre has de fer allò que més agrada al príncep.

Autor: Carme Riera i Guilera
Obra: Temps d'innocència , 2013
Pàgines: 112-114

Algunes vetllades anàvem fins a Son Marroig, la possessió veïnada de Sa Marineta, a veure donya Aina. La trobàvem asseguda vora la foganya encara que no fos hivern, sinó l'estiu de ple, de mitjan agost, i la calor cremés el cul de les llebres.

Arribàvem a l'hora foscant, just quan ella demanava a la criada que encengués el llum d'oli amb esment que el ble no s'apagués i s'exclamava perquè encara no mos havia arribat s'elèctrica.

—Per Baco! i saps que hi van de poc a poc... Quan creus que mos duran s'elèctrica? Se torbaran molt?

Li preguntava a mon pare amb insistència, perquè sabia que també ell vetllava les obres del cablejat, lentes i executades amb una parsimònia quasi ritual per uns operaris forasters.

Donya Aina era menuda de cos. Encongida per mor dels anys, el seient de la butaca li venia molt balder i els peus gairebé no li arribaven a terra. El temps l'havia anat consumint sense minvar, però, la seva energia. Havia estat molt guapa i encara ho era quan jo la vaig conèixer. Tenia els cabells d'un blanc lluminós blavejador, els llavis molsosos d'al·lota jove i la boca alegre.

Xerrava molt i a mi m'agradava quan la conversa agafava la drecera de la mar. Pel davant dels seus ulls blavíssims creuaven vaixells que ella contemplava de memòria des de la borda de la Nixe:

—Havíem posat rumb a Venècia, l'arxiduc volia que li adobés uns calçons, en tocar port havia d'anar a parlar amb un altre príncep, un cosí seu, i no en tenia cap d'altres...

L'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg, que havia comprat mig Mallorca, només tenia uns calçons? S'Excel·lència, el nebot de l'emperador d'Àustria, només tenia uns calçons? Jo badava unes orelles de pàmpol i pensava que donya Aina feia cadufos o mos volia prendre el pel... Però no, deia la veritat. De gran he pogut constatar a la seva biografia que l'arxiduc no tenia més roba que la que duia posada, no en necessitava més, privilegi dels poderosos de debò. Ell no havia d'impressionar ningú.

Donya Aina somreia i amb les mans, pansides, solcades per sarments en lloc de venes, esquitxats els dits per anells de pedres vistoses, feia com si sargís. Eren forats de llosca?

—A mi Venècia m'agradava, perquè en arribar solíem anar a dinar a una fonda de piazza San Marco... I no hi ha res millor que es menjar en fonda!

—Però a la Nixe es devia menjar bé... —interrompia ma mare, amb una suposició que era com un ham.

—El cuiner era bo, però jo preferia el menjar de terra, en una taula que no se mogués... quan la Nixe partia ja desitjava tornar a tocar port... L'arxiduc no, l'arxiduc només estava content quan navegava i jo quan tornàvem aquí, a Mallorca, a Son Marroig... A ses meves filles no els agrada gaire això, ho troben massa solitari. A mi em passa al revés, és el que més m'atrau. Mirau què vos dic, que si ses cames m'ho consentissin me n'aniria a sa posada de na Foradada, allà sí que no n'hi ha de renou... Heu vist ses dàlies? Tenc unes dalieres precioses, en vaig fer sembrar a n'es jardí, vora ets caminals que duen al «templete» jònic, marbre de Carrara, eh? Costà una fortuna... L'arxiduc el féu construir per veure ses postes de sol... Demà veniu amb claror, i la mirau des d'allà sa posta i sa nina que s'entretengui amb sos peixos des safareig, que ja sé que li agraden...