Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les aigües d'aquesta font, situada a 4,5 quilòmetres de Sant Hilari a tocar de la carretera d'Osor, també coneguda com de Sant Josep, juntament amb les de Santa Escolàstica i la de Santa Teresa, descobertes el 1877, són bicarbonatades i ferruginoses, indicades sobretot per a la litiasi renal. Foren donades a conèixer com a terapèutiques pel Dr. Josep Gravalosa, pels volts de l'any 1779. Al 1881, al costat mateix de les fonts s'hi construí un balneari, un enorme establiment-hotel amb totes les comoditats que es podien demanar en aquells moments. A més de ser un gran centre amb fins medicinals, també era un lloc de trobada de la flor i nata de la burgesia catalana. Així, podem servir-nos com a lectura d'un text de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) en què amb la seva ironia mordaç retrata els excessos en prendre les aigües d'aquesta font i d'un fragment d'una novel·la de Pere Coromines (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939) ambientada en aquesta font i el balneari que hi ha a tocar. Hi descriu amb detall el tipus de vida que hi duien els burgesos que en prenien les aigües.
Ja llevats, amb menys puntualitat que els planetes, ens dirigírem a la tan anomenada font de Sant Hilari per a poder explicar a qui ens llegeixi amb tots els punts i senyals, la virtut de les seves aigües. Realment són picants. No diré que piquen molt, però piquen. Piquen fins a l'extrem, que sé per dades rigorosament exactes, que aquell líquid conté més o menys gasosa. Una aigua, doncs, que en el seu estat natural contingui, més o menys gas, està clar que ha de ser bona, comparada amb moltes de les que s'expenen en els cafès que no tenen ni naturalitat, ni estan ornades de tan laudables circumstàncies.
Amb tals antecedents, no és gens estrany que siguin molts els a penes apunta el sol acudeixin a la venturosa font, i que en les hores que l'home té més desitjos de dormir que de beure, es begui una ració d'aigua capaç d'apagar el foc intern del més sedent ciutadà. Hi ha hagut bevedor d'aigua que, només per assolir fama de valent campió entre els de la seva colla, com qui no fa res, glub, glub, glub, s'embegué dejú trenta gots d'aigua. És clar que d'aquesta feta rebentà, però no importa gens: molts han estat els que han fet excessos d'aigua (que no tots han de ser de vi) i, malgrat tot, es curaren. La qüestió rau en beure bé, però en passejar molt l'aigua. Aquest és el problema, i aquesta és allí la creença. Ho és fins a tal punt, que prop de la font no es veu res més que gent passejant com una obligació, senyors molt seriosos que amb la seva manera de caminar s'endevina que estan complint un deure, que no es distreuen per res, seguint el precepte amb la més bona fe. Per no desentendre'ns, doncs, de tan antic costum, vam beure prudentment, i pujant al carro de nou, continuàrem el camí per passejar l'aigua.
Aquell era un ambient d'una sensualitat fina, la vida hi lliscava suau, l'esperit reduïa les seves exigències... L'existència en un balneari és per a tothom... una mena de conte de fades. Quan hi va, hom es proposa d'ésser per uns quants dies tot un altre. [...] La metamorfosi esdevé completa perquè, en despullar-se d'uns hàbits, un hom al balneari en pren uns altres, adopta noves regles de vida, disfressa a propòsit els sentiments, modifica el seu gust i quan es figura que fa com els altres, no veu que cada un d'ells experimenta la mateixa transformació. Les virtuts que donen el triomf en el món són diferents de les que asseguren l'èxit al balneari, on canvia fins l'objectiu de l'existència, talment que les persones reals hi obren com si fossin marionetes, o gnoms, o fades tretes de contes de Grimm o d'Andersen. [...]
Així s'escolaven les hores i els dies a l'hotel de Sant Hilari Sacalm. Ocupacions frívoles, sensacions voluptuoses, pensaments d'un materialisme feixuc, impulsions alades! [...] Feien una vida monòtona: de l'hotel a la font, de la font a l'església, de l'església a l'hotel, i a les poques hores tornem a començar. Els vells vivien atents a l'aigua que prenien, al seu pas pels ronyons... Els joves es reien de l'aigua i de les seves virtuts curatives, i es movien per la fascinació sexual, atents al negoci del casament, i es deixaven dur per aqueixes muntanyes russes del festeig amb els seus alts i baixos d'esperances i desenganys, d'il·lusions i quimeres. Ni per Déu, ni per la naturalesa, ni per l'amor no hi estava ningú.
Les vetllades eren d'una fastuositat que l'enlluernava: la sala resplendia de llum, com una catifa escampaven per terra flors desfullades, que feien una flaire desmaiadora. De dia es succeïen les excursions, riera amunt i riera avall, a la mansió de Montsolís, a Sant Hilari. I pertot arreu es trobaven ella i el Joan, fins sense voler. [...]
Una tarda d'agost, quan els forasters que havien vingut en els cotxes a la font se'n tornaren a Sant Hilari, la Maria restà sola amb el Joan i en lloc de retirar-se a l'Hotel per la plaça de les acàcies, es desviaren seguint el marge de la riera d'Osor fins al pont de l'ermita. Llustrejava. Aneu a saber si la brisa o si el cant d'un ocell els féu passar el pont. En arribar davant de la capella es van asseure al llindar del porxo.
Altres indrets de Sant Hilari Sacalm: