Casa del rellotge

Feliç el just que sap oficis nous

A Josep Carbonell i Gener

Feliç avui qui gaudeix dels alous
Amb trenta focs, i bat amb propis trills;
El llaurador que rastreja els seus bous
I el feu pairal amb rialles dels fills.

Feliç la selva espessa de renous
I el mas fornit de forments i de mills;
feliç el just que sap oficis nous
I, vigorós, fa justa entre perills.

Feliç també el pilot de mirar dur,
Mestre dels cels, per a qui el món és u,
Tot delejant de conquerir els estels.

Feliç qui amb fills, alous i bous sap dur
Més alt que tots el penó dels seus zels
I en verb natiu ajusta un rim segur.

I hi ha una gent que parla. En Castellet fa de moderador. Es tracta d'evocar una publicació, «L'Amic de les Arts», i el centre de tot plegat són dos dels protagonistes de la història: Sebastià Gasch i Josep Carbonell i Gener. I, aquella tarda, el tercer protagonista -J. V. Foix- no ha pogut ser a Sitges. Però tornem a l'hotel, quan ja fosqueja i els fanals s'encenen, i a la tauleta de nit de la cambra d'hotel obrim un llibre de Foix, amb peu d'impremta de «L'Amic de les Arts»; un llibre que es diu Les irreals omegues. I llegim un poema de març, a Sitges, l'any 1922, quan el poeta Foix i el pintor Sunyer veuen noies llunyanes, veuen somnis llunyans. Somnis a ple dia, sota la llum colpidora i nítida de Sitges. «És tot tan clar que ni sabem parlar-nos», diu el poeta, ebri de claror marçal. Aixequem el cap del llibre; la finestra ha esdevingut un requadre totalment negre. Parant l'orella en la fosca, sentirem el brunzir del mar com un murmuri dolç i fondo.