Cap de la Vila

Gràcies a Déu hi havia a Sitges un fanaler que ho sabia tot...

Gràcies a Déu hi havia a Sitges un fanaler que ho sabia tot, el nom del vaixell que passava, el número de la màquina del tren, com es deia el maquinista..., tot, tot ho sabia el General, com li deien. En arribar al Cap de la Vila fou rodejat per la majoria dels que per aquells voltants badaven, i explicà amb el to de tots els improvisadors que es tractava d'una processó, perquè havien encarregat atxes a La Perla. Que devia tractar-se de Sant Antoni perquè havia vist dos cavalls empolainats com el dia dels Tres Tombs i que vindria el governador i el general perquè la música aniria a l'estació. Mentre deia això, uns xicots passaven de pressa portant cap a l'estació dos tabernacles, com si fossin baiards d'ebenista després de portar els mobles. Fou un moment de triomf per a l'orador: «Ho veieu?, què deia jo?» De sobte va callar perquè passava també el sagristà, i un del rotllo va preguntar: «Per què no toquen les campanes?». El sagristà es limità a assenyalar el fanaler dient: «Aquest és el que toca campanes!»El dubte encara durava, les raons no havien convençut ningú. Se sentí el xiulet del tren, i tothom s'agombolà cap als carrers de l'estació i se sentí molt lluny una mena de soroll musical que després els diaris anomenaren «un airoso pasodoble». El xivarri harmònic s'anà acostant i arribà a la placeta central un genet portant aferrada una bandera. Era un xicotàs alt i prim, amb tota la barba, i els cabells massa llargs, negres, i en lloc de la boca s'hi veien dues peces blanques, com dues fitxes de dominó. Davant, atrafegats, dos agutzils apartaven les criatures. Al bell mig de la placeta es deturà la música, i tot tocant el mateix, el banderer canvià la seva feixuga càrrega amb un company que també muntava a cavall com el primer. També era alt i prim, encara que més proporcionat. Era el primer Pere Romeu que fou el fundador dels efímers Quatre Gats, i el segon el dibuixant Lluís Labarta. Quan aquest veié que la bandera feia el seu pes, rompé un trotet, enfilant el carrer Major, de manera que no es conegués que es volia desfer del penó capdavanter. Darrere seguia un gran conjunt de barcelonins que feien d'allò més goig, i al final, dalt de dos tabernacles endomassats, hi havia dos quadres, una «Magdalena» i un «Sant Pere», voltats de senyors portadors d'atxes enceses. Per a una part del públic encara prevalia la teoria religiosa de la festa: «No ho veieu que van a la parròquia?» «I per què no toquen les campanes?», responia una dona de l'oposició.