Estàtua de Marià Villangómez

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: Obres completes. Poesia 3 , 1986
Pàgina: 163

Passeig a Balansat

 

L'admirada estranyesa esdevé clara

habitud estremida. Seguiré

pels divergents camins que ara ja sé

a on duen —i són tots nous encara.

 

Entorn de l'alt fossar, la vista, avara

del mateix horitzó, estendré. Que bé,

dins, sempre junts, els morts —final recer

que recull el que vida i temps separa!

 

Oh Balansat de vents i fonts pregones,

cingles reptant una insistència d'ones

i camps oberts de feina i de saó!

 

Es succeeixen llunes en silenci,

i apar —passa una noia— que comenci

un temps intacte en cada estació.

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: Obres completes. Poesia 3 , 1986
Pàgines: 207-209

Lluna pagesa

Aquesta lluna pagesa
aquí és més lluna que enlloc.
Sortia grossa i encesa:
ara ha pres un color groc.

Ja no veu carro ni mula
ni el bestiar que es recull.
Si avorrida, ho dissimula,
alta i clara com un ull.

Temps ha que dorm la gallina
i els al·lots ja són al llit.
Na Xamena diu: "Au, vine"
a l'home mig adormit.

No fa cas de petiteses,
la lluna. Vol camp obert.
Sèquies, pins, camins, maleses:
tot ho mira amb aire expert.

Amiga de l'olibassa,
de la granota i el mart.
(Qui dorm i qui va de caça,
i qui mai troba que és tard.)

Vetlla el vent que sempre alena,
i la font que sempre neix,
i l'ona damunt l'arena
i, amb un badall, jo mateix. [...]

Lladre i adúlter, a l'una,
volen anar d'amagat.
Es queixen: "Aquesta lluna!"
I troba una ombra el pecat. [...]

La lluna de lloc es muda,
la lluna fa el seu camí.
La serena cau menuda
i arriba que tot té fi.

La lluna, cansada i sola,

Té un escarruf i se'n va.

Sent empatx de la terrola,

no la veiessin tol·lar.

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: L'any en estampes , 2006
Pàgines: 133-134

La placeta alta i inclinada, efectivament, està arranjada per a la festa. Canyes i murta davant l'església, quatre banderetes i flocs de paper de casa a casa. Es festa rústica, amb la despreocupada senzillesa d'aquestes diades. Tota la diversió la fa la gent, agrupant-se, contemplant-se a ella mateixa. Els qui primer han arribat han estat els venedors i rifadores de torrons i confits, de galetes i caramels, amb les seves tauletes portàtils, i ja les han cobertes amb les petites mercaderies. Constitueixen una tropa sol·lícita i cridanera, que va visitant tots els pobles el dia del patró, resseguint un extens santoral. Figures conegudes de tothom, populars entre els infants i el jovent, cada any apareixen amb els seus llamins i galindaines, amb les seves crides i exhortacions. Han pres estratègicament el cim del puig, davant els cafès, a banda i banda del camí. Ara i adés una mà agita un arruixamosques de paper per damunt els productes aferrissosos. També els cafeters han fet recapte de begudes i refrescos. Els uns i els altres, amb els carnissers que ahir sacrificaren cabrits i porcells, són els beneficiaris de la festa, els qui en trauran el profit, si el dia aguanta sense ploure. Contemplen els qui van venint, alguns de pobles llunyans, amb gruix de bitllets a la cartera. Si no plogués!...

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: Llibre d'Eivissa , 1957
Pàgines: 204-205

Acabada la missa, ja fora la gent, l'obrer major reparteix les atxes entre els prohoms del poble, per a la processó. Dins l'ombra del temple, entre els joves portadors, graviten damunt els baiards les imatges que tot d'una veuran la lluminositat del matí. Brilla ja la creu, alçada entre els qui esperen la religiosa corrua, a l'eixida. Campaneig, corregudes d'infants. Enlluernament successiu, als ulls, dels qui traspassen el llindar. Dèbils flametes, que aviat s'apagaran, entre el jorn evident. Es gronxen, seguint el seu camí, les imatges llampants; sant Miquel, sant Roc, Sant Antoni del Porquet, que duen els fadrins; la Mare de Déu, conduïda per noies de vestit llarg i posat seriós. Apareix la bandera parroquial. Ara mig acluquen l'esguard, a l'escomesa del sol, el sacerdot i els homes que marxen darrera ell. Passen entre la gentada. Unes cases, les portes de les tavernes, i el camp, sempre el camp entorn, sense l'ombra d'un núvol. Pels camins del puig, desnivellats, la comitiva sembla més petita. Van baixant els sants, oscil·lants, alts damunt els caps. Les ales obertes de l'angèlic patró tenen, però, un vol curt i difícil. Per estones passa la brisa. Mentre segueixen lentament, veuen els pagesos la seva terra, exigent en esforços, no massa pròdiga en fruits, amb la collita que es cuida abastar, sempre insegura. El torrent, al fondal, s'esmuny entre els seus horts. Comença la pujada de sants i mortals. La processó avança, bellugadís fragment del paisatge, que ara s'obre cap a la banda de mar, amb el port al fons, i més enllà les ones, i més enllà...