Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Són dos illots que es troben davant per davant de Ses Balandres. El més petit, conegut popularment com es Picatxo és una roca arrodonida que sorgeix del mar. En l'illot més gran denominat sa Foradada per el forat que en forma de mitja lluna amb les dues puntes assenyalant Eivissa. Tenint-les a la vista, des dels penya-segats a tocar el restaurant "Las puertas del cielo", podem llegir el fragment que protagonitzen a Els argonautes, de Baltasar Porcel, abans el Botafoc no enfili l'imaginari caló dels Morts que l'autor imagina en aquest tram de costa.
Les Margarides eren dos illots solitaris, negrosos, bonys sobre la mar. La Margarida Petita quedava a l'oest, aigua endins. La Margarida Gran, prop de terra, s'arquejava formant un pont, irregular, per on podia passar un llagut. Sobre l'illa descansava immòbil un estol de gavines, com brots d'herba blanca, línia de lliris. La mar, en moure's sota el pont, glopejava amb sonoritat fosca.
La Botafoc minorà la marxa. La costa era altíssima, formada per una paret de presència bestial, de pedra erosionada i d'un gris dur clapejat de taques rosades. El tallat era inaccessible i el coronaven pins i mates que, perfilats contra la lluminositat del matí, semblaven munts de llenya negra. La muntanya amollava un ample sector d'ombra, que conservava l'aigua en un fràgil estat de transparència bellugadissa.
A la cabina, en Lleonard Juvera girava el timó cap a estribord i la llanxa anava emproant la costa, fins que hi quedà ben de front. Ara només funcionava, i al mínim, un dels dos Paxmann Ricardo. El nostramo Cabré, al costat del patró, va punyir-se un forat del nas amb un dit.
—Lleonard —digué, dubitatiu—, jo diria que vas de dret a l'enrocada.
—No, home, no. No t'espantis. ¿Veus aquella roca alta, punxeguda, com de color de fusta? La que està una mica més en mar que les altres.
—Sí.
—Per la banda de dintre té un pas. Fixa-t'hi. ¿No veus que darrera pareix que comença una mena d'escletxa, que puja amunt, torta, tirant una mica a la dreta? ¿La veus?
—Sí... Sí, ara la veig bé.
—Doncs ens hem de ficar per allí, exactament.
—Recony! ¿I vols dir que no quedarem empastats a una roca?
—Si fes mal temps, no et diria que no. No ens podríem acostar a terra, llavors. Però amb la mar així, sí.
—Bé, però darrera, ¿què pestes hi ha?
—El Caló dels Morts, una espècie d'olla que és un amagatall collonut.
—¿I t'hi has ficat mai, tu?
—Moltes vegades, però amb una llança, mai. En barca. Ja fa alguns anys, d'això, però no crec que hagi canviat gens...
Altres indrets de Sant Antoni de Portmany: