Ses Balandres

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Els argonautes (L'alba i la terra. Obres completes 1) , 1991
Pàgines: 474-476

Era un pas que no devia tenir gairebé mes de cinquanta metres de llargada, per uns quinze d'amplada, entre la roca tallada a plom. Encara hi feia una claredat d'alba, entre els dos murs altíssims i llisos, i l'aigua era plana, fosca. El final del corredor, de sobte, s'obria cap a l'esquerra, a un espai buit. Era una autèntica olla, de parets verticals, roges i negres, de pedra erosionada. Tenia un diàmetre dues vegades més llarg que la llanxa. La Botafoc s'hi anava introduint amb cautela. El patró, estretes les barres i les mans crispades a la roda del timó, maniobrava amb cura obsessionada.

Un esbart d'ocells, guiscant com corbs, voleiant mig encegats, envestiren cel amunt, buscant la sortida. Aquesta, cent cinquanta metres enlaire, era un cercle gairebé perfecte, dentat com una corona. Allí dalt l'esclat de la llum era grandiós: una irisació blanca i rosada, esplèndida, que es projectava un tros avall, com si caigués un núvol. Lluminositat que s'anava trencant fins a arribar a una claredat incolora i fresca, a flor d'aigua. La mar tancada era d'una rigidesa total, olorosa de sal i peix, i transparent: es veia el fons, ple d'algues negres i camalludes. Uns peixos foscos, d'un parell de pams, serpejaven escapant cap al passadís. Les roques d'arran de la superfície eren negres, atapeïdes de bogos, refulgents les agulles. Suraven ortigues, vermelles i flonges.

Per un instant, el clot repetí infinitament el soroll del motor. El patró va marcar la detenció de la màquina. Aquesta pegà dos badalls, emmudí. Al voltant del casc, s'anaven escampant baves olioses per l'aigua fina. El patró crida:

—Ancora!

Descarregà el motoret de proa, arrossegant la cadena. Es despenjà l'àncora, que caigué escandalosa com un pes mort. Esvergà la mar una forta glopada.

Ja s'havien acostumat a la claror estantissa del caló. Veieren, a la raconada més obscura, una barca fermada a una pedra plana i llarga, a sobre la qual, amb obra, havien estat fixades dues estaques. També hi havia una xarxa amuntegada, quatre senallons de palangres i un parell de rems. A sota d'un petit porxo de fusta, es veien algunes llaunes de gasolina i oli. D'aquell embarcador partia una escala estreta, irregular, que s'embrancava pel precipici, que en aquella banda feia una mica de rost. A trossos, l'escala era una simple costa, d'altres tenia els escalons de pedra natural. Pujava en forma de línia trencada fins a desaparèixer en la zona dominada per la llum del sol.

—Això és com un avenc! —mormolà el nostramo, mirant sorprès.

Tota la tripulació contemplava aquell forat immens, insospitat. El patró va manar de llançar un cap amb un ganxo contra l'embarcador. Quedà engrapat a la roca. Tiraren i la nau es mogué, girant la popa fins a quedar a dos metres de terra, la proa dirigida al passadís d'entrada. En Pere Marcó va saltar a terra i amarrà. Col·locaren la planxa. El patró va ordenar tesar fermalls i àncora. Els homes s'hi afanyaren, excitats davant el canvi que sofria el viatge.

Autor: Josep Marí Marí
Obra: Els deixants de la llum , 1991
Pàgines: 116-118

El camí ressegueix el camp Massat i es va fent rocallós i intransitable. S'estreny i es converteix en viarany agrest i accidentat. Hi ha obscures savines petites i compactes, arrodonits ginobres, alts romanins que ja perfumen l'aire. I els pous poden ser atrapats en un cocó, si distraiem la passa.

Sempre que torno a aquest indret, acaba posseint-me un sentiment feliç, que em permet d'oblidar, per uns moments, el vandalisme exercit arreu de l'illa. El pas, fornit d'entrepussalls, entremig d'aquesta garriga on s'ha aturat el temps, oxigena l'esperit encarcarat i restaura una mica l'esperança. Encara ens queda un tros de terra per sentir-nos-hi arrelats, compartint-ne equilibradament els dons. Cap ésser no s'imposa sobre un altre; res no hi té predomini. Un tot harmònic del qual participem, aixeca al cel la diminuta dignitat del món.

I al cap de la sendera, que davalla lentament com un regalim grisenc, un gran pi ferit pel llamp o la ventada, saluda, distingit, el caminant. És el lloc d'una breu depressió entre la garriga i el penyal mariner. Per poc que es mogui l'aire, aquí sempre hi travessa un oratge fresquívol. Som a la vora d'un barranc, d'una gorja que sembla l'espiral concavitat d'un corn, amb la mar que es reclou, allà baix, com una safa d'aigua. En la caiguda vertical del nostre esguard, són ses Balandres, i ara el caminoi hi duu precipitadament, gorja avall, i ens hi podem sentir esbalçats, com un còdol desprès, in­contenible...

Cal vigilar la trepitjada. El terreny és pedregós i fragmentat. El sol d'hivern no hi té accés. La creca és humida. A les roques hi ha líquens que posen en perill la fonyada dels peus. El primer tret és inhòspit, mine­ral. La visió de la mar és esquifida i gairebé domèstica. Però a mitja davallada ja som al punt que els coroners anomenen es Bastó. Aquí el barranc interposa un sobtat desnivell. Temps enrere els pescadors el salvaven mitjançant una soca de pi, amb les branques esporgades, que feien de graons. Això era es Bastó. Fa pocs mesos que les seves despulles encara jeien en un racó de l'ombra, resseques i podrides. Al seu lloc, actualment, s'hi dreça una escala de savina —la nostra fusta més soferta i duradora—, però el topònim resta inalte­rable.

Quan deixem endarrere es Bastó, el panorama s'obre màgicament. Les penyes són sumptuoses i colossals. La mar s'espargeix cap als seus límits, tot recobrant la seva omnipresència. Pren força la verdor, de caràcter arbustiu, puntejada de flors grogues i liles. Algun pi vigorós aixeca la capçada. D'altres, sembla que graten el pendís per resistir els temperis.

Però un temperi avui no s'imagina. La placidesa de la llum i l'aire és la raó d'aquest dia solemne. Els espa­dats de ses Balandres es mostren en la seva plenitud. Hi ha una coloració viva sobre els materials pàl·lids i untuosos de les penyes. La mar ofereix una quietud insòlita als reflexos. Des del cap Negret a l'illa Margalida i al morrot avançat des Castellar. És increïble tanta transparència.

Després, el senderol passa arran de les penyes, pa­ral·lel a la costa. Queda més pròxima la perita badia. Les cases dels llaüts són autèntiques fortaleses contra els durs temporals. Però l'excursionista no avisat, encara trobarà en el descens una sorpresa cordial. Els peus so­bre els estrats i agafat a una corda, haurà de salvar el desnivell de deu o dotze braces, que ja el farà sentir, poc mes enllà, en l'abraçada de la mar tranquil·la, partícip d'un món clar, real i categòric.