Autor:
Jean Serra i Torres
Obra:
Camins i llocs
, 2008
Pàgines:
111-113
El pas d'en Lluquinó
El pas d'en Lluquinó és un corriol aferrat a la murada rocosa de la costa d'Albarca. No és l'únic camí que permet l'accés a la cala, però és una drecera, a trets esgraonada, per on és més fàcil d'arribar als planells inferiors que separen els cingles de la mar. A les feixetes que hi ha, conreades fins no fa gaires anys, encara hi resten, esperpèntiques en la seva nuesa, les soques d'alguns cirerers. No sols el bosc ha tornat a envair uns terrenys que ja havien estat seus, sinó que també s'hi han precipitat fragments de roca despresos dels espadats.
Contemplar des de dalt la vasta panoràmica que ofereix la magnífica rada d'Albarca, proporciona a l'esperit una calma suprema, un sentiment de pau i d'unió amb la natura us corprèn des d'aquesta miranda. El paisatge evoca més que la bellesa, la sublimitat. La intuïció em diu que existeix una gran finalitat Còsmica, que enclou els éssers vivents i el que en diem matèria inanimada. És ben difícil de mirar aquesta pluralitat de propostes com una cosa insensible i sense metes. Einstein creia en l'harmonia intrínseca de la Naturalesa.
Descendir i tornar a pujar el pas d'en Lluquinó pot esdevenir, segons com, una mena d'experiència iniciàtica. Les primeres colpidores impressions que un rep les proporciona la feréstega orografia que contemples des de dalt. Què ho fa que certs indrets t'exaltin o et produeixin desassossec? Dels llocs emanen energies tel·lúriques o és la ment humana que s'ho figura? La Naturalesa es manifesta d'igual forma a tothom, o els seus missatges depenen de l'ésser humà que la interroga?
Mentre baixes per l'escarpat correndonet, flairejant l'aire nítid, d'humitat creixent, pots acariciar les molses i les falgueres que broten a les escletxes indicant amb la seva alegre presència la característica especial del lloc. A les solanes abandonades ha tornat a créixer espès, fermat pel xuclamel i l'arítjol, el bosc. Entremig, aprofitant una clariana, devora un clot quadrangular voltat de pedres, un puntal estacat en terra, a la base del qual hi ha les restes d'unes espelmes... són els senyals que delaten la celebració d'una missa negra... La gent guillada, ja se sap, ronda pertot arreu.
Des de les altures grallen dos corbs mentre volen errívols. Des de més avall puja fins a nosaltres la remor somorta i pesada de la mar, desafiada per l'imponent braç rocallós de la Mola d'Albarca, ara enfosquint-se sota el crepuscle ennuvolat. La lluna, que és a la fase de quart creixent, ni és pagesa ni es veu per enlloc. A penes s'intueix part darrere de la coberta grisenca i blavosa que es tanca amenaçadora.
Al cap de poca estona de ser al poble, esclata una tempesta de pluja i llamps. El subministrament elèctric s'interromp. Però la fosca absoluta és impossible davall les flamarades de la llum zenital. Sant Mateu, l'església i les quatre cases, sembla un pessebre a escala humana il·luminat amb focs artificials.
