Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al costat nord de l'església hi ha el claustre major, trencant així el costum dels claustres cistercencs, que normalment es construïen amigdia, com és el cas de Santes Creus. L'ala més antiga, de l'inici del segle XII,és col·lateral al mur de l'església: és de factura romànica per bé que la coberta ésogival. Té les arcades agrupades de dues en dues descansant sobre columnetes,sota uns grans arcs de descàrrega apuntats. Les tres galeries restants, ja clara-ment gòtiques, no són més que una evolució tipològica de la primera ala.Repartits per cada una de les galeries del claustre podem llegir diferents textos:tres fragments de la guia sobre el monestir que Josep Pla va escriure després dela seva estada a Poblet durant uns mesos del 1979, convidat per l'abat MaurEsteve, un poema de Sebastià Sánchez Juan (Barcelona, 1904-1974) i un frag-ment de la novel·la Els secrets de la reina, de Xulio Ricardo Trigo (Betanzos,1959), ambientada al monestir.
En el claustre major, ala d'entrada, hi ha el templet del brollador. És d'estil romànic i té una gran qualitat. M'hi aturo sovint, per sentir el soroll de l'aigua. L'abat de Poblet em digué: "Faci el que vulgui, divagui per la casa". Com que la meva vida ha consistir a divagar, ho he naturalment aprofitat. Aquest brollador del claustre central té tot l'aspecte d'haver estat creat pels monjos del Cister de Fontfreda que feren el monestir. Té vuit o nou segles. Encara raja. Aquestes coses em fascinen. El 1935, la Colla del Colón, que presidí el senyor Mateu (don Francesc), el dels Jocs Florals, anaren a Poblet i feren un llibre de records. En aquest llibre, meravellosament editat, hi ha una assaig del senyor Toda i Güell sobre els avatars que sofrí la mòmia del Conqueridor, que fa rodar el cap. Però també hi ha una cosa agradable. El senyor Rafael Puget, de la Colla esmentada, escriví sobre l'aigua del brollador: "Quan tanques els ulls i escoltes el brollador del claustre, el so de l'aigua és el mateix que el de segles enrere. Plors i sospirs, cants i rialles, brollar a raig fet, ahir en el temps dels frares. Tot ha canviat menys el degotís de les molses i els fils d'argent, que són l'ànima sensible del monestir de Poblet".
En aquest claustre hi ha els grans xiprers verticals, ramuts, que tenen una gran personalitat. La terra és plena de flors prodigioses. En els xiprers, hi fan el niu, en gran quantitat, les caderneres, que sempre refilen i canten. El fet és realment remarcable: la quantitat d'ocells que hi ha sobre Poblet és sensacional. No és pas aquest el lloc per a detallar. Sobre Poblet, hi ha els ocells que viuen en el país i els que passen. Aquest fet és un prodigi sensacional. Els ocells de Poblet que n'habiten els aires. Sempre canten. En aquest sentit Poblet és molt personal. Els ocells hi estan, molt a prop, hi canten els rossinyols, tocant al Francolí, com he pogut constatar. No crec que en cap lloc d'aquest país hi hagi, pels aires, tants ocells com a Poblet. Ho vaig dir a l'abat. Em contestà amb un somriure amable.
A les cinc del matí, en punt, sento tocar, per una campana de la basílica, quaranta-vuit campanades. És l'hora que els monjos es lleven. Surten de la personal habitació amb la cogulla blanca i la caputxa corresponent, travessen el gran dormitori del convent o el claustre major i van a la basílica. És el primer cant litúrgic, que fan amb l'aparició del dia. Entre matines i laudes, que és la segona reunió litúrgica, els monjos es dediquen a la lectura.
És en aquesta hora matinal que a Poblet hi ha més silenci; No és pas una calma de l'hora baixa de la tarda. Ni de la nocturnitat o de la nit. És un silenci que es projecta sobre el dia clar i que com més radiant és més augmenta. Quan no hi ha gropades sobre les terres de Lleida, ni sobre el camp de Tarragona, la calma matinal en la lluminositat del monestir és una meravella.
Hortus Populetum
Verger d'àlbers de fulla gemada,
resplendor, en mal somni cremada,
se't revifa amb novella verdor:
si ta ruïna fou llar del ressentiment,
l'esperit que et refà triomfa innocentment
del dany i el plany i fins de l'oblit i el perdó.
Quan es van quedar sols al claustre, el rei va interrogar n'Aloi sobre les possibilitats de preparar l'enterrament de la difunta en un temps no superior a dues setmanes.
—Sereu capaç: d'esculpir una tomba digna de la reina?
—Ho seré, si vós ho desitgeu, senyor —va afirmar n'Aloi sabent que no podia dir una altra cosa—. Però què passarà amb els Panteons? He elaborat uns esbossos i he descobert la manera d'emplaçar les tombes al millor lloc de l'església.
—Em complau, mestre Aloi, però tindrem temps de parlar-ne. Ara mateix voldria partir a la recerca del cos de la meva esposa i portar-la al monestir. Tindreu tot el cenobi a la vostra disposició.
—La situació no és gaire bona, senyor. No crec que puguin ajudar gaire. La major part dels monjos amb prou feines es poden valer per ells mateixos.
—Doncs farem que ho sigui. Vull que la meva reina tingui un funeral digne. Que ja ens n'ocuparem després, de l'emplaçament de les tombes.
N'Aloi sabia per la seva experiència com a escultor del rei a Barcelona que no es podia anar contra la seva voluntat i, si bé ho pensava, era capaç de complaure'l. Els nous blocs de pedres portats de les pedreres de Besalú encara esperaven a les portes del recinte i només necessitava ajuda per moure'ls i alguns homes que coneguessin l'ofici. En dues setmanes esculpiria la millor tomba que s'hagués ofert mai a una reina en aquest món.
Però una altra cosa li ocupava el pensament. La seva Elionor havia sortit del monestir sense cap rastre evident de la malaltia al cos; ningú com ell, que l'havia tingut immaculada als seus braços, no podia certificar-ho amb més certesa. I ara li deien que esculpís la seva tomba! És clar que no li podia preguntar de manera directa al rei sobre les causes de la seva mort. Però necessitava conèixer-les.
Altres indrets de Vimbodí i Poblet: