Santuari de Bastanist

Autor: Josep Vallverdú i Aixalà
Obra: Els rius de Lleida , 1973
Pàgina: 64

En parlar de Martinet, hem dit que hi arribava un altre afluent de nom: ultrapassat el poble, trobarem el riu de Bastanist. El nom és eufònic, amb una saboria rústega i muntanyenca. El Bastanist baixa per la riba esquerra, d'una alta vall entre la Costa Carbonera i el Pas de Gosolans, al Cadí més respectable. La vall de Bastanist és a 1.250 metres i hi ha un santuari que és una mena de patronia de la Cerdanya. La Verge de Bastanist, que hom diu trobada el segle VIII, és la clàssica Mare de Déu negra amb el nen a la falda. La imatge original tenia el seu valor, així com l'altar barroc que decorava el santuari-ermitatge; van pujar a cremar-los el 1936. Avui dia, com molt bé ponderen els Jolis i altres tractadistes, autèntics coneixedors de la muntanya, una excursió Bastanist amunt us permet visions d'autèntic confortament, entre esglaiadores i penetrants, poètiques i ensucrades. L'engorjat de Bramasacs, el torrent de l'Infern, indiquen potser una feresteguesa que la visita in situ desfloca i entebioneix. Una hostatgeria, a punt d'ésser abandonada pels masovers quan escrivim això, corona el conjunt de l'ermita, l'esplanada, els prats veïns i l'atorrentat riu de Bastanist, amb les dents del Cadí al damunt.

Autor: Anton Sala i Cornadó
Obra: La llum camina de puntetes per la carena
Pàgina: 38

Núvols

Ací el gentil pollanc, allí la banya
i els alterosos puigs de la Cerdanya
resten muts i expectants davant la fuita
del nimbus blanc en gegantina lluita.
La immàcula blancor, rialla franca
del Pirineu verol, va esgrogueint-se,
com d'una noia closa en cambra minsa
la rosada color quan li demanca.
Munta pel cel la nuvolada blanca
que un sol d'estiu sobtadament esquinça.

Autor: Manel Figuera i Abadal
Obra: Quatre poetes de Cerdanya , 1993
Pàgines: 13-14

Cadí

Cimes blanques que us alceu,
que de lluny mon cor somia,
sempre més altes us feu
amb la vostra llunyania.
Penyes d'albes, llarg conreu,
prats de tendra melodia,
verds i brillants us esteu
quan l'aigua us acaricia.

Roques llongues, ferms serrats,
rectes crestes enlairades,
vells camins vora penjats,
clots i fonts quasi encantades,
cingles trencats i escarpats,
fosques boscúries de fades,
fondes canals i engorjats
contempleu valls desfermades.

Serra roja, et mira el sol
quan de llevant ve l'albada,
del Baridà ets bressol,
de la Cerdanya, flassada.
Serra clara de gris sòl,
de cristalls entapissada,
als meus ulls dónes consol
amb el fred de la vesprada.

Ta presència és amb mi,
serra dolça i argentada,
bella serra de Cadí
en tot moment estimada;
sota els teus cims vull venir,
no a cap altra més contrada,
si algun dia he de finir
ma angoixosa caminada.