En Josep Pla tenia en una gran estima els notaris...
Autor:
Montserrat Roig i Fransitorra
Obra:
Un pensament de sal, un pessic de pebre
(Dietari obert 1990-1991)
, 1992
En Josep Pla tenia en una gran estima els notaris. Han estat gent a la força minuciosa i rigorosa, encara que no devien desbaratar el temps en afers contemplatius. Vivien, i potser encara ho fan, per consignar els minúsculs canvis, potser imperceptibles, però fonamentals, de l'existència de cada dia. Més d'una vegada m'hauria agradat tenir un notari al davant. Però jo afegiria que, de vegades els secretaris d'Ajuntament han estat decisius per al coneixement de la història del nostre país.
Aquest és el cas del senyor Josep Vinyet i Estebanell, que ha estat secretari de l'Ajuntament a la vila de Llívia, i avui dirigeix el Festival de Música, a més de ser-ne conservador del Museu Municipal. Poques coses en sabia jo, de Llívia. Però sempre m'ha encuriosit per què hi ha aquesta mitja lluna dins França, aquesta mitja lluna sota el Carlit, on la gent s'ha mantingut tan catalana mentre els altres pobles, ja considerats francesos, anaven perdent la llengua a poc a poc.
El senyor Vinyet, i també l'alcalde de Llívia, Josep Vicenç m'ho va aclarir. Llívia és catalana per un descuit dels buròcrates del Tractat dels Pirineus. Els delegats del rei Cristianíssim, francès, i els delegats del rei Catoliquíssim, espanyol, van tenir cura de no deixar-se cap ciutat ni cap poble a l'hora d'escapçar-nos les terres. Però Llívia és una vila des dels temps del Cèsar, porta de la Cerdanya segons els musulmans, i els vilatans van recordar que al tractat, no hi deia res de viles. Per aquesta raó, a hores d'ara, travessem una carretera de traçat francès per arribar a Llívia, aquest poble que té una entrada de desvetllament feliç i una matriu de tossuderia històrica, a mig pendent d'aquest pendent cerdà, tan dolç, que s'estira cap al Segre.
El senyor Vinyet em va convidar a un dels concerts del festival de Música. Vaig poder sentir Bach, la llibertat dels seus preludis i la precisió matemàtica de les seves fugues, tocat per l'organista François-Henry Houbat. I també l'alegria barroca de la trompeta de Bernard Soustrot. Ho vaig escoltar a l'església del segle XV de Llívia, que té un retaule barroc tot polit. Pierre Vilar diu que les nostres pedres parlen. La nit del concert, les pedres de l'església ressonaven com ressona la història reconciliada amb el seu paisatge. Com que el Pirineu no és una frontera natural, la mitja lluna de la Cerdanya és una illa que viu reconciliada amb la plana i els pujols. Els enclavaments són per recordar-nos que els instints de la geografia són molt més racionals que les raons de la història.
Grans concertistes europeus, com Jean-Pierre Rampal i Igor Ardassev, passaren pel Festival de Música de Llívia. M'ho va explicar, amb aquest entusiasme que tenen els que fan sense escarafalls de debó un país, el senyor Vinyet, el qual tenia un besavi liberal que es passejava en un cavall blanc per Tortellà. El senyor Vinyet no és cerdà, sinó de la Garrotxa. Però mentre m'ensenyava l'ull de l'apotecari i els pots de cicuta de la famosíssima farmàcia de Llívia, i també el Crist romànic que van trobar uns paletes mentre enderrocaven una casa i mentre em contava la trista història dels amors de Lampègia, filla del duc d'Aquitània i el moro Munuza, cantada per Verdaguer, pensava que són els paisatges els que ens elegeixen a nosaltres. Però que només uns quants saben correspondre a aquest acte d'amor.
