Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el que queda d'aquest hort, hi ha la casa familiar de Gaspar Jaén Urban. Aquí hi va viure moltes experiències d'aquelles que marquen per a la vida que amb el temps han anat farcint la seva obra poètica. El 2004, l'Ajuntament dictà desallotjament del seu pare de la propietat. Posteriorment, va rehabilitar la casa i, entre altres entitats, l'ha convertit en la seu de la Integra-T (Associació de Discapacitats límit i lleugers). Per recuperar la memòria de quan l'Hort de Motxo era una peça de ruralia d'aquest Elx que s'ha anat engrandint i urbanitzant podem llegir un fragment de memòria de Gaspar Jaén publicat en el seu blog el 2013. També faran aquesta funció diversos poemes que fan referència al palmerar, l'hort i la casa que va acollir la família Jaén, en definitiva, un paradís perdut.
L'aigua arribava a l'hort de Motxo des del partidor d'Abet. En ocasions, com que aquest partidor treia poca aigua, posàvem també el partidor de Nijassa (quan no el tenien regant l'hort del Cebo, ja que per aquell temps, a don Jerónimo –un advocat que no exercia, espanyolista, dels antics senyorets d'Elx– li havia donat per regar sovint el seu hort per mor d'un plet que mantenia amb l'ajuntament i, com deia el pare, sempre estava donant la llanda). Alguna vegada, quan els regadors municipals prenien vacances, fins i tot podíem posar el partidor de Candalix. I aleshores sí que venia una bona talla per la caixa d'Abet que omplia tot d'una les séquies de l'hort. El pare solia regar els bancals, on, com a tots els horts d'Elx, hi havia hagut plantats mangraners, però nosaltres, una vegada havien desaparegut d'allí els conreus associats a la palmera, i només hi quedaven unes quantes oliveres esparses, algun ginjoler escàs i algun mangraner secallós que no donava fruit, no solíem fer-ho; preferíem girar l'aigua només quan era imprescindible i tenir-la escampada per les séquies, profundes de tant escurar-les, que s'omplien a vessar, xopant el peu de les palmeres i l'herbam dels marges.
Aquella aigua, més o menys abundant, més aïna escassa, relativament barata i força dolenta, era l'aigua immemorial que baixava pel riu Vinalopó, la rambla per antonomàsia a Elx, el riu d'arena dels musulmans, una riera de règim torrencial que s'omplia amb les avingudes provocades per les fortes tempestes, i per on, habitualment, baixava només un prim fil d'aigua. Era una aigua que arribava a Elx molt salinitzada, si més no, segons els documents escrits, des de l'edat mitjana, però a partir dels anys setanta del segle XX, a l'elevada salinitat se li afegiren tota mena de residus químics industrials i urbans (olis, detergents, pols de marbre, clavegueres) que abocaven al riu, sense depurar, els pobles de la conca. [...]
Quan regàvem l'hort, els mussols i les òlibes saludaven amb els seus xiscles els capvespres que, lluminosos, es reflectien en l'aigua de les séquies. També hi havia hagut serps i eriçons, però havien desaparegut amb la urbanització dels voltants i amb la matança a què els havien sotmès els homes i els automòbils.
I així, tres o quatre vegades l'any regàvem aquell hort de palmeres anomenat de Motxo, situat en l'antic partit rural d'Horts i Molins, com ho havien fet el pare, l'avi, el pare de l'avi i el pare del pare de l'avi...
Clar, que açò passava fa molt de temps, quan encara romania incòlume la ruïna antiga d'algun dels antics horts de palmeres d'Elx, quan encara recordàvem hiverns, estius i primaveres plens de vida i de color. Aleshores, Víctor era petit encara i gaudia pescant en les séquies a vessar per on corria l'aigua, llimacs (dits també perlucs) que en el seu joc esdevenien gambes, peixos, crancs o petxinetes. Les tabales esdevenien vaixells carregats de forment o d'arena que anaven del port de Budapest al d'Istanbul. I els formigons eren mariners que s'aturaven a conversar amb els caragols desqueferats de la riba que feien de pescadors. Intentàvem aleshores que en aquella viva infantesa hi hagués quelcom del millor de la nostra pròpia infantesa, quan érem xiquets i el pare regava l'hort de Motxo mentre la mare escalfava el putxero en el fogaril de fora, sota el cobert per on s'enramava el gran sambac. Intentàvem que es mantingués viu quelcom de la divina infantesa dels homes, com una edat daurada perduda per sempre en el món dels records, tancada per sempre en el món infinit dels papers i de les paraules.
Jardins que el temps em féu, jardins que celebrava
en sonets clars i amables, el temps dictant-me imatges.
Recordava de sobte paraules oblidades
que al meu frec renaixien i esdevenien cant.
I quan siguen passat unes mans que ara escriuen
uns versos i una gola que ara els diu en veu baixa
i la rosa que olore en vas de vidre amb aigua
i aquest so de Beethoven que em du el baf de l'estiu,
¿cremarà el mateix sol les mateixes hortènsies?
¿hi haurà sense els meus ulls un sol i unes hortènsies?
¿mai no tornaré a veure les palmeres que esguarde?
¿han de morir amb mi? Qui sap. Contemple l'hort,
vigorós, amb recança. I res més no m'importa.
Nord enllà hi ha una casa on amara la pluja
la gran heura del pati i on un poeta escriu.
El cantereller baix de la porxada. Cànters,
botiges, noms de l'aigua. Aigua d'aljub, del riu.
Canterets, botijons; un tapetet de randa
sota el plat que arreplega l'aigua que s'ha vessada.
Els portons i les sèquies; el reg d'aigua salada;
el prim cabal, dels marges la segaïssa aparta;
tamarits del pantà, set de baladres porta,
un preludi de palmes cap al cel, colps de llança.
Tarongers, llimoners, jardins de roses àrabs;
cistelletes de dàtils, plats de figues de pala;
la palera darrere del corral de la casa.
Han niuat teuladins al terrat de la cambra!
En l'aire de calor, clevills, ombres de palma,
blancs de ramassos mascles, suor de les mans, càlida.
I tot el país passa per davant dels teus ulls,
fugissera memòria, amb les èpiques velles,
amb tots els habitants arrecerats a casa.
Els antics palmerars dels avis, de nou creues,
sota la pluja ara, amb fang als marges d'herba.
Veus ton pare de nou, com els horts, amb set sempre,
content, posat de botes, amb capell i amb paraigües,
que amb el llegó s'emporta, a través de les sèquies,
l'aigua que duu la pluja, al bancal dels rosers
que fa anys que plantares de tres en tres fileres
i on, lentament, les roses desfullant-se anar deuen.
Altres indrets de Elx: