Pont sobre el riu Segura

A primera vista em recordà Sogorb.

Autor: Joan Garí i Clofent
Obra: Viatge pel meu país , 2012
Pàgines: 361-362

A primera vista em recordà Sogorb. Era inevitable, supose, pel que ambdues són ciutats episcopals. A Sogorb, però, hi ha hagut –i encara en queda caliu- una important tradició republicana. A Oriola, en avi, s'ha afermat, amb el temps, una densa i opaca trama conservadora. Tenia el seu morbo tornar-hi: al capdavall, l'any 2010 havia estat declarat Any Hernandià, en homenatge al centenari del naixement del poeta Miguel Hernández. Em preguntava, i em pregunte encara, com es podia vindicar la memòria del poeta comunista en una ciutat on encara podíem trobar carrers dedicats a José Antonio, la División Azul o l'Alcázar de Toledo, a més d'una impertorbable Plaza del Caudillo. Tot el que hi havien aconseguit les forces progressistes -minoritàries, però molt combatives- era desmuntar alguna arcaica estàtua. No s'han retirat, però, la Medalla d'or i el títol de Caballero Cubierto de Orihuela a Francisco Franco. Impossible no albergar la sospita, doncs, que els hereus dels qui van denunciar el poeta ho tornarien a fer a ulls clucs... En les eleccions municipals de maig de 2.011, en tot cas, la victòria de l'aliança d'aqueixes forces progressistes -verds, socialistes i liberals- va propiciar l'anunci de la retirada de la toponímia feixista, tal com reiteradament havien demanat l'associació Viento del Pueblo i la de Víctimes del Franquisme 17 de novembre. Oriola, de sobte, està a punt de llevar-se una pesada llosa del damunt.

Al seu moment, però, vaig decidir córrer-hi un pietós vel. Em prepare, doncs, per a penetrar en la ciutat amb ulls verges, i anar a veure la casa d'Hernández, que vaig obviar en el viatge dels vuitanta. Les autoritats han disposat i publicitat convenientment una Ruta Hernandiana que comença al carrer de l'Hospital, a la vora del Museu Arqueològic, i acaba a la Casa Museu del poeta, a pocs metres del Col·legi de Sant Domènec (on va estudiar fins que la mala situació econòmica de la família el va obligar a abandonar-lo i dedicar-se al pastoreig). El recorregut, que discorre en gran part paral·lel a la fosca serp del riu Segura, ens permet anar contemplant els tresors arquitectònics locals. Són els mateixos, és clar, que ja enlluernaren Fuster. Hi destaca la magnífica estampa gòtica de la catedral, amb un interior infestat de motius barrocs. Més amunt, si es puja al Seminari Diocesà, "encastat a mitja altura en el turó pelat i castrense que protegeix Oriola" s'hi pot contemplar una horta especialment feraç i "la vida recollida, parada, de gent rural i eclesiàstica" pròpia de la capital del Baix Segura.