Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Miguel Hernández va néixer el 30 d'octubre de 1910 a Oriola. Fou el tercer fill dels set que van tenir Miguel Hernández Sánchez i Concepción Gilabert, i el segon noi. La seva família es dedicava a la cria de cabres, cosa que va provocar que es traslladessin de la casa on va néixer Miguel (carrer Sant Joan, núm. 82) a una de més gran i més adequada pel negoci familiar (carrer de Arriba, núm. 37), ubicada als afores. El seu pare aspirava a ascendir socialment, i va aconseguir ser nomenat "alcalde de barri", mentre que la seva mare era malaltissa (tenia bronquitis crònica) i sovint havia de fer llit.
La casa, avui convertida en museu recordant el poeta és una típica construcció d'Oriola d'una sola planta. A banda del petit vestíbul té dos dormitoris, la cuina, dues habitacions més i una eixida amb el pou i el corral on el pare guardava el bestiar amb què tractava. En l'hort, hi trobarem la figuera en què el poeta es recolzava per a escriure i a la qual va dedicar diversos poemes que podem llegir. També ens serviran de lectura l'elegia i la cançó que li va dedicar Agustí Bartra, un sonet de Vicent Andrés Estellés i textos de Joan Fuster i Joan Garí sobre la transcendència de la poètica hernandiana.
Elegia i cançó a Miguel Hernández
Et parlo des del temps en què riu la rosella
i el cant del cucut té acatament de blat.
De la lluna bicorne degoten drings d'esquella.
T'escric amb mà ferida d'ordis i claredat.
Et parlo des d'un temps en què cerquem dreceres,
severs de noves llances i embriacs de camins.
Ens esborrem del cor les tràgiques roderes,
timbals rotunds redoblen a l'ombra dels dofins.
Ets tan viu, en l'espera, que encara cremes faules.
Ton rostre de tupí lluu entre gira-sols,
i el teu gest de tempesta riboteja paraules
que s'obren a l'altura com els daurats estols.
Durant molts anys la llum t'ha dit: «Oh, per què trigues?»
Tots, capjups, esperàvem, dessota el zel dels ploms,
que arribés el diàleg de l'home i les espigues,
que s'exaltés el mot d'arc iris i coloms.
No hem deixat que ta joia en la foscor s'engruni,
oh tu, tan vent de poble, tan esvelt entre els rous!
Vas morir de presó, orfe de pleniluni,
enyorat dels pallers, el solc recte i els bous.
Jove argila cantant entre el clau i l'esponja,
a la neu arribaves com el bes del fogony.
Veu de jonc i planeta, rialla de taronja.
Per l'herba rodolava el teu cor de codony.
Adalil de la fona, indemne entre les bales.
T'adoraven les tiges. Vas viure parapets,
orgullós dels teus ossos, oh pare de tes ales
on brillaven la pólvora i els llargs ullals dels freds!
Robes i ombres portaves, crits de rompudes línies,
trèvols i romaní, el gall vermell del sol.
Robust bastaix d'aurores, portaves velles sínies,
anells d'herba gebrada, la llet que nega el dol.
Fill de la llum i l'ombra, Miguel de fam i guerra,
duies un voltor d'astres aferrat al teu flanc.
Has estat una absència d'oreneta i de gerra.
Eres pètal, però t'anomenaves fang.
Sentim encar ton cor: gran rusc de mel alada.
Sentim ton cor vestit de novembre i pistil.
Entrem dins el teu cor: oh casa visitada
per la remor del mar i agonies de fil!
De sang a sang anaves, com de foc a foguera.
De sol i vent omplies la teva vela d'or.
Tornaves a l'estrella rialles d'olivera.
Davant la mare-selva, no creies en la mort.
Insurgent de la sang, que volies diürna,
poeta de les venes, del llamp sense remor,
arbre circulatori, espasa taciturna
que resplendint alçava la garlanda i la por.
Gemegaves d'amor cercant el còsmic centre,
forner del teu desig de fer de terra els cels.
Deixant rostolls ardents, encontrares un ventre,
ventre com un solstici, el prat de les arrels.
Et parlo des del temps de l'alta trepadella
i amb un ritme de cor on ressonen esclops.
Empleno el teu record de civil cantarella
mentre pujo a ma veu els bucòlics arrops.
Encara que al crepuscle l'esquella de les vaques
allargui pels camins un regueró de pau,
fes-te càrrec, Miguel, que no han fugit les taques
de la sang fratricida damunt la pell de brau.
Tu que duies coberta de pujols la memòria,
des de l'ombra dels pins bevies horitzó,
i amb la guitarra agrícola entraves a la història,
armat d'ira i sanglot i blindat de cançó.
Vermell de tauromàquia i tatuat de brisa,
tenies una pena feixuga de destrals,
i una alegria plana de rabeig que s'irisa,
i una mirada plena de tisores astrals.
Et parlo travessant la mort vestit d'escorça,
amb mans despertes palpo el teu titànic juny.
Oh toros del teu foc! Oh cérvols de ta força!
L'esperança inflexible niava dins ton puny.
Pols, odis, fels, fogueres, vidres, punyals, dents verdes,
-cels escorxats, bramuls, barreges negres, dards,
cataclismes d'acer, gebre feroç, esquerdes,
peüngles de domini, topades d'estendards,
tota la visió que de fera desborda,
és un passat endut per ràfegues de brins.
És llum qui en la llum creu. El cas ja no ens eixorda.
A les eres terribles lligarem els instints.
Germà dels vents i de la il·luminada espera,
de la unànime espiga a la boca del sol:
l'aurora està parint la més alta bandera,
mentre Soleia et torna la cançó de bressol:
Cançó
Puc ser ta mare antiga
o ta germana,
puc ser la terra eterna
o la Ploraire.
Jo la callada,
et gronxo, gronxo, gronxo
al fil de l'aire.
Un xiscle d'oreneta
eixona branques
del salze de misteri
i llum amarga.
Porto a ton ànima
la gran lluna partera
i gnoms de plata.
S'ha esvaït la tenebra,
el drac enorme.
Oh, llorer desenterro,
flor de mimosa!
Món: porta oberta.
Els besos s'enamoren
de l'ala esquerra.
Ja es fa blanca i tranquil·la
la teva fosca.
Convoco frondes verdes
per al teu rostre.
Empresa clara:
l'amor i el mar en una
sola abraçada.
Ets mort interminable
dintre la vida.
Amor, amor dels cossos,
parir ferides.
Et gronxo, gronxo,
infant Miguel Hernández:
sembrada boca.
T'obriré més finestres
perquè la brisa
ompli de sentor d'herba
els teus abismes.
T'encendré portes
i t'obriré llits d'aigua
i cants d'alosa.
Si l'aire no és lliure
damunt la terra
els joncs mai no es redrecen
de sa tristesa.
Vent. Arbre. Poble.
Llibertat i balança.
Infant i rosa.
Tot el futur piafa.
Reculen selves.
L'alba de l'aliança
desfà sa trena.
Aplecs d'arcs iris
a les Valls més profundes
d'antics exilis.
Et duc ma veu de llana
i flors d'espurna,
el teu record allargo
devers les dunes,
a prop de l'aigua
i de l'armada vetlla
de l'atzavara.
Morires de naixença
i reixa obscura,
ple d'adéus a les messes
i a la llum pura.
El sol portares,
talment una verema,
damunt l'espatlla.
Puc ser ta mare antiga,
la fonda falda.
Puc ser la terra eterna
que no descansa.
Jo la callada,
et gronxo, gronxo, gronxo
al fil de l'ànima.
(29-VI-76)
Oriola
1
Veig Oriola episcopal, i pense
un matrimoni novençà que mira
pujar la llum pel mur del veïnat.
Pense aquell matrimoni, aquell, aquell,
que va desfer la mort en hora mala
a la presó, en Alacant on era
aquell amor, remorós d'unes nanes,
aquell amor, o vegetal vertigen.
Veig Oriola episcopal i pense
la fam que hi ha per a tantes persones.
Veig les imatges de les processons.
I pense gents sense un mos de pa.
I vull un món solidari, que creua
L'aire com peix o ràpida fulgor.
I, bé que menys explícita en la seva vinculació local, també l'obra de Miguel Hernández mereix ser saludada, en petjar la seva ciutat natal. «Alto soy de mirar a las palmeras...» Oriola està, a la seva manera, en el rerefons dels versos d'Hernández, en el seu metaforisme agrari, en el seu desfici barroc.
¡Cómo el limón reluce
encima de mi frente y la descansa!
¡Cómo apunta en el cruce
de la luz y la tierra el lilio puro!
Se combate la pita, y se remansa
el perejil en un aparte oscuro.
Hay azahar, ¡qué osadía de la nieve!
y estamos en diciembre, que, hasta enero,
a oler, lucir y porfiar se atreve
en el alrededor del limonero...,
escrivia el poeta amb el cor posat en la seva Horta.
La imatge literària d'Oriola se'ns fa així més afinada i rodona. Però solament en endinsar-nos pels seus carrers arribem a adonar-nos íntegrament d'allò que és la ciutat, d'allò que és el territori que ella domina: un país, si no radicalment distint, sí bastant distint del que deixem a Crevillent. I no salta la diferència per una mera qüestió de llengua. Hi ha alguna cosa més. Si la idea del «Sureste» pot redimir-se del disbarat, és ací i només ací: ací, on comença Múrcia.
"Menys explícita en la seva vinculació local" li sembla l'obra de Miguel Hernández, i no ens haurà d'estranyar si no s'esplaia excessivament en l'evocació de l'autor de Viento del pueblo. Som al 1962... És un goig, en tot cas -malgrat les contradiccions polítiques a què ja he fet referencia- arribar a la humil morada del poeta i descobrir-hi els senyals d'una vida modesta i potser harmoniosa: una casa estreta als peus de la serra, d'una sola planta, amb un pati al darrere amb diverses figueres, una morera, una llimera i una palera. L'immoble el va adquirir l'Ajuntament d'Oriola l'any 1981 i quatre anys més tard ja es va obrir al públic com a museu. Tot hi és pintoresc i pobre -la cuina, l'excusat del pati, el dormitori- i, tanmateix, no fa ni cent anys que aquella forma de vida separa els seus protagonistes de nosaltres. Hernández va viure en aquesta casa amb els seus pares, però quan es va casar el matrimoni va passar a residir a Cox. Sembla que el poeta gravava el nom de la seua dona, Josefina, a les figues paleres del pati i observava com el nom s'eixamplava i canviava de volum quan es feien grans. El barri a què pertany l'habitatge, de carrers estrets i empinats, amb xiquets jugant i gent feinejant, és com un contrapunt de la ciutat severa i conventual dels itineraris tradicionals, o de la cruel toponímia urbana. Per marcar la ruta cap a la casa, l'Ajuntament ha col·locat als carrers parelles de pàmpols de figuera de diferents colors. Tots els senyals apunten, doncs, cap a aquest arbre prodigiós, que em du tants records de la meua pròpia història familiar.
Els visitants s'extasien, com és lògic, al davant de la figuera emblemàtica de Miguel Hernández, la de "Volverás a mi huerto y a mi higuera" de la famosa "Elegía a Ramón Sijé". Es tracta d'una varietat coneguda localment com a "piel de toro", però juraria que és el que nosaltres hem anomenat sempre figa napolitana. Els visitants agafen fruits d'aquesta famosa figuera i, entre mos i mos, es posen a recitar poemes hernandians a la seua ombra. Les figues són madures i són bones. Me'n menge jo també una. La seua textura granulada i carnosa em propicia una breu felicitat, un plaer instantani.
Altres indrets de Oriola: