Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Joan Perucho va fer la descoberta d'Albinyana de la mà del seu amic escultor Apel·les Fenosa. Hi va comprar la casa número 9, del carrer Major, coneguda com a cal Groc, i amb l'adquisició d'uns horts veïns, se l'arreglà i s'hi instal·là. A les seves memòries ens n'explica tot el procés, els racons preferits i com alguns dels seus personatges, com Antoni de Montpalau, se li presenten amb les seves ombres. Tres fragments, un dels quals dedicat a repassar la tipologia de les figues, ens poden ajudar a reviure emocions i sentiments de l'escriptor en aquell locus amoenus.
Parlaré ara de la meva casa d'Albinyana. La casa és un laberint d'escales, passadissos, alcoves i salons d'aire entotsolat i vetust. En ella (coneguda per "cal Groc") es reunien durant les guerres civils d'antany els capitostos Joaquim Ibáñez (baró d'Eroles i marquès de la Cañada) i Joan Romagosa, ambdós convertits en mariscals de camp de Ferran vii. [...]
Vaig descobrir-la fa més de trenta anys en companyia d'un gran amic meu (ja traspassat), l'escultor Apel·les Fenosa, el qual, encara que residint habitualment a París, posseeix una magnífica casa-palau al Vendrell, localitat propera a Albinyana. És un casalot antic i enigmàtic, però suggestiu. En una època de prosperitat econòmica, vaig comprar uns horts confrontants amb dos safareigs, arbres fruiters i uns estables que vaig transformar en un annex independent. Em vaig decidir a plantar uns xiprers a la més alta de les tres terrasses escalonades, i a la més baixa a fer-hi una entrada per als cotxes. En conjunt, sembla un lloc agradable per a viure-hi; però la veritat és que no he pogut fer efectiu aquest somni, car la meva feina em reclama a Barcelona encara. Pensant-ho bé, és possible que em decanti a pensar que la meva íntima naturalesa és una naturalesa sàdicament urbana. Com gairebé totes les cases molt antigues, aquesta d'Albinyana està formada per una sedimentació d'estils i la seva primitiva estructura es troba oculta per edificacions posteriors de masses arquitectòniques banyades per una intensa llum solar. [...]
Per aquesta casa han transitat ombres il·lustres de la història. Antoni de Montpalau deixà la seva empremta en la penombra de les seves cambres abans de recórrer adelerat el seu periple inquietant. També ho ha fet l'espectre sangonós del mariscal de camp de Ferran vii, Joan Romagosa (nascut al poble del costat, la Bisbal del Penedès), i el famós baró d'Eroles, autor de Los movimientos de tropas, integrat en la Regència d'Urgell i capità general. L'estament eclesiàstic ha tingut representació en la figura de Sa Eminència l'arquebisbe de Tarragona i en la del bisbe de la Seu d'Urgell, copríncep d'Andorra, grans teòlegs i casuistes ambdós. [...]
Pel que fa a les habitacions de cal Groc, diré que prefereixo (a l'estiu acostumo a romandre prop del safareig d'aigua fresca i verda) el meu estudi, la sala on està instal·lat el televisor, les golfes, on, a través dels arcs, pot contemplar-se la comarca del Penedès, i el meu dormitori, en el balcó del qual canten els ocells. En especial, tinc una parella de merles que s'han acostumat a la meva companyia i que canten meravellosament. En vaig conèixer una a Londres, anomenada Charlie, que m'impressionà per la seva domèstica tendresa. M'agraden els ocells i, especialment, les aus canores dels clàssics.
Sant Dimas i la gata
En aquesta hora del matí, davant el tenebrós horitzó, giro els ulls al passat. Allà, el Papa Sant Dimas, malgrat la ferocitat dels cismes, no deixava d'esguardar amorosament les grans flors mutants de la finestra, que eren unes flors de violent perfum carismàtic. Després, li escrivia uns epigrames a Sant Jeroni, advertint-li que, afrontant la desgràcia, sempre hi hauria alguna merla cantant en la branca florida d'un cirerer o d'un ametller i que, així mateix, existirien joves mares que bres solarien els seus fills. Per tant, la felicitat i l'infortuni s'equilibren per vasos comunicants.
A voltes, contemplo la meva gata als meus peus, mig adormida dins el cistelló. Sospira profundament. Llavors, no sé si és que somnia amb els cirerers en flor i els nevats ametllers o si s'imagina haver atrapat entre les seves urpes la més formosa i més brillant de les merles de l'hort.
Les estones més felices són aquelles en les quals em veig acompanyat per la meva família i voltat pels meus amics i fantasmes. Moltes vegades, assistit per la meva muller, cuino per a ells i preparo menús prolixos i minuciosos. Acostumem a entaular-nos (gairebé sempre a l'estiu) sota l'ombra d'una enorme figuera que anomenem, pel seu desmesurat recinte ombrejat, «la Catedral». La figuera, la Ficus carica, produeix sorolls melodiosos quan la bressola el vent, i d'ella surt una irresistible somnolència. Els seus fruits són excel·lents, i es classifiquen per varietats i localismes. El folklore ho demostra:
La figa per ser bona
ha de tindre tres senyals:
madureta, pansideta
i picada pels pardals (Xerta).
La figa, per ser bona
deu tenir tres condicions:
madureta, pansideta
i picada pels moixons (Reus).
La figa, per ser bona
n'ha de tenir tres senyals:
camatorta, secallona,
pessigada pels pardals (Figueres).
Sota la figuera, i en companyia dels meus fantasmes, s'asseuen alegrement amb les seves mullers, els meus amics John Gili (que han anomenat recentment Master of Arts), l'acadèmic Fernando Làzaro Carreter, l'escriptor Josep Carol i Montserrat Carol (aquesta, gran poeta) i la imatge recordada d'Apel·les Fenosa. També hi és present la nostra estimada amiga Mariàngela del Vendrell, amb qui gairebé sempre compartim les aventures dels nostres viatges. Sembla veritablement una benedicció del cel.
Altres indrets de Albinyana: