Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Reial Convent de Santa Maria de Benifassà és un monestir fundat per l'orde del Císter al segle XIII. Es troba situat dins del Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Els monjos s'hi traslladaren des de Poblet el 1233. El nou monestir es construí a càrrec del rei Jaume I per exigència d'Innocenci IV. El Papa li imposà aquesta penitència per l'afer amb el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, a qui el monarca havia tallat la llengua per haver revelat secrets de confessió relacionats amb el repartiment de les possessions reials als seus fills.
Actualment l'ocupen monges cartoixanes i és l'única cartoixa femenina a l'Estat. La primera comunitat, que hi arriba l'any 1967, eren monges procedents de la cartoixa italiana de Sant Francesc.
Quan Jaume Cabré (Barcelona, 1947) imaginà el monestir que acull Fra Junoy en la seva recerca de l'harmonia dels sons, s'inspirà en aquest cenobi i el paisatge agrest que l'envolta i batejà el lloc de ficció amb el nom de La Ràpita. Per això, és del tot recomanable de tenint-lo a la vista, especialment en el camí dels xiprers que dóna accés a la porta principal, llegir dos fragments de la novel·la Fra Junoy o l'agonia dels sons.
El monestir de La Ràpita dorm arrupit darrere un turó esquerp i sempre sorprèn el viatger que se'l troba de bursada després d'haver recorregut molts revolts de silenci gris amb clapes de vegetació miserable. A l'altra banda de la construcció severa, darrere les parets de l'hort, el paisatge esquerdat dels matolls i pedrots continua indiferent fins a morir al peu de la serralada Xorca. Si fos possible enfilar-s'hi, de l'espadanya estant —de campanar no que no en tenen, a La Ràpita— hom ataüllaria sense entrebancs les roques desolades del Portal de l'Infern on conten que succeïren fets meravellosos.
L'única fressa que destorba la immobilitat apassionada de les sargantanes és la de la campana trista que convoca la congregació de matines a completes. Del camí estant no s'aplega a sentir el rés auster i escadusser que les monges confegeixen al cor quan els pertoca. A l'hort, cremat malgrat haver-hi plantades dues fileres d'arbres, no hi ha ocells.
Mal pot sentir el viatger la flaire del cuinam així que es troba a les envistes del monestir, assedegat i cansat. El fum dèbil que surt de la xemeneia de la cuina reflecteix la pobresa de la menja. Fins i tot l'olor de pedra se superposa a la del bullit monòton. Tot plegat en el benentès que un viatger decidís perdre's per aquelles serralades.
Al monestir hi ha records oblidats per la comunitat. Com per exemple, la cripta ignorada. Al monestir, de tant en tant, com si fos una passa, s'hi esdevenen fenòmens de mal explicar; sinó que sor Margarida de Fredes se'ls explica, emperò les altres no en fan cabal, pobreta, quan se'ns morirà. Com aquella nit que a l'hora de Matines tres espelmes enceses esperaven les monges al racó del claustre que toca al refectori i sor Eudòxia va jurar davant l'Abadessa que jo no, reverenda mare.
Que la vida de La Ràpita és dura perquè després del sopar, a quarts de vuit, les germanes se submergeixen altre cop durant una hora a l'oració individual; que ho podien fer a la capella o bé a la cel·la; que el toc de dos quarts de nou les avisava per reunir-se per Completes, l'hora càlida del rés comunitari nocturn, amb la son al cos, amb la joia de la vida regular, mare Irene, com les estimo totes!; que és una hora malencònica; que compte a deixar-se portar per sentiments que no es pugui explicar amb claredat què signifiquen. Que després de Completes cada monja anava a la seva cel·la a dormir, retuda, feliç; que a mitjanit venia l'hora dolorosa, les Matines, que trencaven el son en el moment més fort; que després de mitja hora de patir fred tota la comunitat a la capella, se'n tornaven al llit; que les germanes malaltes tenien dispensa per no assistir-hi; que aleshores es podia dir que havia acabat el dia que era el mateix que dir que el dia havia començat perquè no hi ha solució de continuïtat en la vida de la monja de clausura; que què vol dir solució de continuïtat; que vol dir que per a nosaltres, filla, un dia és igual a un altre dia perquè cada dia nosaltres no fem altra cosa que resar i mortificar el cos i l'esperit; que em sembla que ja ho entenc, mare Irene. Que d'aquí a dos dies tindrà la primera entrevista formal amb la mare Abadessa, filla meva, i el tractament que li ha de donar és el de reverenda mare. Que l'endemà d'haver arribat, la reverenda mare Dorotea de Grasmere ja l'havia saludada afectuosament i havien tingut una conversa molt edificant però de tràmit en presència de la mare Irene; la reverenda mare Dorotea li havia dit que era bo que anés entrant en els detalls de la nova vida de la mà de la mare Irene que era qui l'havia de guiar durant el postulantat i el noviciat si aquesta era la voluntat de Déu. Que com a mostra del deseiximent absolut del món que professen les monges de La Ràpita, el Sant Costum estableix que les postulants, quan porten un temps de vida al monestir han de renunciar al seu nom mundanal i acceptar amb joia humil el que li atorga la comunitat; que durant uns dies li va fer molta por que no li posessin un nom difícil d'empassar, Pasquala, Eduvigis, Sagrament, Teresina; que per què no el puc triar jo, mare Irene? Que la mare Irene la comprenia prou bé i somreia però quan es tractava dels Costums o la Regla Santa no cedia ni així; que li va fer veure que és en aquests detallets, filla meva, que demostrarà que sap desprendre's de la vida anterior. Que al final la va convèncer i es va resignar que la bategessin com els semblés que ja tindria temps per avesar-s'hi. Que el nom de Clara era molt bonic, quin regal, mare Irene!, estic contenta, pare Junoy!, i que la cerimònia senzilla la va emocionar molt, sor Clara, sor Clara de Feixes; sor Clara fins a la mort. Que al principi no s'hi sabia avesar i si algú li deia sor Clara ella no hi queia. Laus Deo. Laus Deo, reverenda mare.
Altres indrets de Pobla de Benifassà, la: