Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les voltes i les parets de la nau central i presbiteri de l'ermita estan decorades amb frescos atribuïts als figuerencs Fernando Segovia i Joan Tàpies i executats el 1726. L'altar major és un dels exponents barrocs més significatius de tot el municipi que es conserven, juntament amb la talla de la Verge amb el Nen de de Santa Maria del Mar. L'esculpit del retaule major, atribuït a Joan Torras, fou finalitzat el 1702. Aquest és un tríptic poligonal de dos pisos i àtic que representa diverses escenes de l'hagiografia de Santa Caterina. La imatge central fou aprofitada l'escultura gòtica del retaule anterior d'aquest estil, desapareguda durant la primera meitat del segle XX. La decoració mostra diversos ornaments vegetals i alguns caps d'àngels. El daurat fou posterior (1724) fet per Fèlix Pi de Sant Andreu de Llavaneres.
A l'església, s'hi accedeix tant des de l'entrada de la façana principal com des de l'escala que, a la banda esquerra de la sala, hi baixa i confronta amb la que dóna accés al campanar. Hi podem llegar dos fragments de Solitud, de Víctor Català. El primer, molt a l'inici de la novel·la tracta de quan, netejant la imatge de Sant Ponç, que en la ficció substitueix la de Santa Caterina, l'hi descobreix una sèrie d'atributs que li són desagradables i faran que la imatge li sigui desagradable. Segons Gabriel Ferrater, l'associació de la bossa de tabac d'en Maties o el peu flàccid de la imatge del sant formen part d'un joc de simbologia sexual enormememnt travada i coherent. De fet, formen un joc d'oposicions entre símbols d'impotència sexual, els tous i esmorteïts, i els objectes durs, aguts, tallants, de la virilitat agressiva. Com la que practica l'Ànima en el segon text, que correspon al moment en què viola la protagonista davant la presencia del sant.
Autor:
Víctor Català
Obra: Solitud , 1996
Pàgines: 77-78
Obra: Solitud , 1996
Pàgines: 77-78
Una forta bravada de recloït s'avençà a rebre'ls a mitja escaleta, i quan, acabada aquesta, penetraren en la capella, una gelabror de tomba els abrigà tots mateix que un drap moll. La Mila s'estremí i acotà el cap enmig de les espatlles.
Al fons de la nau, baixa i seguida com una foradada de carril i com ella plena de foscor i humitat, s'hi remogué quelcom, com un llustreig apagat, vagarós, de celístia: era l'altar major.
En Gaietà s'havia posat el pelut del cap sota l'aixella, i després de persignar-se i senyalar a Mila l'aiguabeneitera, s'avençà lentament, es posà de genolls en terra davant l'altar i féu un acatament. Després, dret altra volta, enlairà el llum tot el possible, passejant-lo de dreta a esquerra i d'esquerrà a dreta.
Sota el mig punt de la volta, enrondat de dauradures fumades, d'angelets amb les carnetes plenes de nafres i rascades, de pitxers amb roses de paper descolorides i colltortes, la Mila vegé altra volta a Sant Ponç, menut de cos, inflat de ventre, amb llarga barbassa cendrosa, la mitra al cap, la crossa a una mà, l'altra enlaire, amb els dos dits estirats, i traient per baix de les vestidures, cargolades com si fes un gran tràmpol, un peu llarg, penjant i punxegut, que es retirava amb la bossa del tabac d'en Matías quan era buida. Aquella era la terça vegada que veia el sant en poca estona, i mai l'havia trobat tan lleig com ara, amb aquella barba confosa, aquell ventràs de dona grossa i aquell peu estrafet, que semblava sobreposat. A la Mila li féu una estranya impressió desagradosa, entre fàstic i angoixa, i mai més recordà si el parenostre que li havia començat a resar d'esma, arribà o no a terme.
Autor:
Víctor Català
Obra: Solitud , 1996
Pàgines: 282-284
Obra: Solitud , 1996
Pàgines: 282-284
Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l'home avancés lentament dues passes, a n'ella se li escapà un gran crit:
—Què voleu?
Ell s'aturà.
—No tingueu por... Hu, hu, hu...! —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces i rautà com una bestiola.
—Què voleu, vos dic! —repetí ella, més espantada. Ell encanyonà, vacil·là, s'estremí tot...
—Hu, hu, hu...! Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu. I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó. La Mila tremolava com una fulla. D'un gran esforç pogué fer encara:
—Aneu... aneu-se'n de seguida!
Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bogiot, en la palma bruna de la qual relluïa una espuma groga.
—Si voleu... eh, que sí...? eh...? —I tirà als peus de la dona una moneda d'or; la moneda rebotà amb un drinc sonorós.
La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d'aparèixer-li un monstre. A n'ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a n'ella en les feixes dels ametllers.
Vegent-la que no deia res:
—En voleu dues...? Vos en done dues... —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.
—No, no! —xisclà la dona, encastada d'esquena a la paret—:
Aneu... aneu-se'n!
Però ell, en lloc d'anar-se'n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.
—Contes, doncs...? Totes...? Les voleu totes...? —i, ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.
Aquesta no es movia ni deia res: havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d'aquella pluja d'or l'hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d'una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.
Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s'engolí per l'escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i, bo i enmig de les tenebres, arribà i tot fins a la portella del reraltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s'entravessà a son pas i la dona, llançant un ahuc penetrant, rodolà d'un capgirell sobre les lloses...
Vegé una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l'alenada roent de la fera.
Altres indrets de Torroella de Montgrí:
Indrets