La Mila, que no havia badat boca...
Autor:
Víctor Català
Obra:
Solitud
, 1996
Pàgina:
73
La Mila, que no havia badat boca fora per a donar la bona nit, escorcollava mentrestant amb l'esguard tot el que tenia a l'entorn. A la poca claror del fanalot vegé incertament un pati enrondat d'altes parets i enganxat a una casa; enmig del pati hi descobrí el brocal d'un pou, amb el pouador de ferro tot enguerxat; al fons, una gran arcada rompia la paret de la casa, i al costat de l'arcada en l'angle del pati, hi havia una escala de pedra picada... No pogué veure res més perquè l'homenet, sempre fregant-se les mans i sempre somrient, s'havia girat cap a n'ella i li parlava.
