Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Mercè Rodoreda va morir el 13 d'abril de 1983 a Girona, a la clínica i fou enterrada al petit i solitari cementiri de Romanyà de la Selva enmig de boscos d'alzines sureres. La seva tomba a terra està presidida per un bust que l'escriptora va encarregar a Antonio Delgado abans de morir. En ser-hi al davant podem llegir-hi el sonet que havia dedicat a la mort, "la dona del destí i dalla segura"; un fragment del conte "Semblava de seda" en què dona gran protagonisme a l'àngel, éssers que apareixen aquí i allà en la majoria de les seves obres i que ella tenia idolatrats i, finalment, dues anotacions del dietari de Joaquim Molas que tracten, respectivament, de l'hora de l'agonia i de l'enterrament multitudinari que se li tributà.
LXVII
Oh dona del destí i la dalla segura,
pren-me el cor buit de somnis amb el somni darrer;
deixa a la terra blana aquesta vena dura
que el marbre de l'espatlla no va poder desfer.
Ha bategat cansada sota el bes sense llavis,
darrera cosa viva entre ribes de gel;
el meu esquelet groc et dono perquè el clavis,
fosforescent com sofre, en el desert del cel.
Perquè encara senti, en sa desesma extrema,
quin braser de carícies és l'or del sol que el crema,
quina fredor de lluna tan pura duu la nit,
fes que un vent dolç el bressi un matí d'alegria
i sigui un plany sord en un atzur d'oblit:
potser el sentirà Déu, desesperat, un dia.
Quina ala o quina cua d'ocell havia pogut aguantar una ploma com aquella? Sense respirar vaig ajupir-me i vinga mirar-la fins que no em vaig poder aguantar més i li vaig passar un dit per sobre unes quantes vegades: semblava de seda. «Que preciosa que seràs dins d'un gerro», vaig dir-li. I quan anava a agafar-la per endur-me-la a casa, un espetec d'ales junt amb una gran ventada em va rebotre contra de l'olivera. I tot va canviar. L'àngel era allí, negre i alt damunt de la tomba. Les branques, les fulles, el cel amb tres estrelles ja eren d'un altre món. L'àngel, de tan quiet, no semblava de debò; fins que es va decantar cap a un costat, a punt de caure, i molt dolçament, per abaltir-me?, va començar a gronxar-se d'una banda a l'altra, d'una banda a l'altra, d'una banda a l'altra... quan ja em pensava que no acabaria mai més de fer allò, com un gemec va fugir amunt foradant l'aire per deixar-se caure a terra vaporós. Així que el vaig tenir a tres pams, cames ajudeu-me! Corria esperitada esquivant tombes, ensopegant amb matolls, aguantant-me les ganes de xisclar. Convençuda que l'àngel m'havia perdut, vaig aturar-me amb les mans damunt del cor, perquè no em fugís. Jesús meu! el tenia al davant, més alt que la nit, tot ell fet de núvol, amb les ales que li tremolaven, grosses com veles. Jo el mirava i ell em mirava i vam passar una estona llarga, oh! que llarga, mirant-nos encantats. Sense deixar de mirar-lo vaig estirar un braç i d'un cop d'ala me'l va fer enretirar. «Vés-te'n!» vaig sentir que deia amb ràbia una veu que ja no vaig saber si era la meva. I altra vegada vaig estirar el braç. Cop d'ala! Com si acabés de tornar-me boja em vaig posar a cridar: «Vés-te'n, vés-te'n, vés-te'n!» A la tercera vegada que vaig estirar el braç vaig topar amb una atzavara. De pressa i no sé com em vaig arrupir al darrera, segura que l'àngel no m'havia vist. El tros de lluna que ja era al mig del cel escopia foc pels costats. [...]
Era mitjanit o somiava que era mitjanit? El meu pobret mort plorava lluny perquè jo no me'n recordava, però una veu, darrera d'un sol de color de guix que semblava la lluna, deia que el meu mort era l'àngel, que a dintre de la tomba no hi havia res: ni ossos ni record de persona quieta. No calia que comprés cap més flor, ni petita ni grossa, ni m'havia d'empassar més llàgrimes; només havia de riure fins l'hora en què jo també seria àngel... i jo tenia ganes de cridar perquè em sentís la veu amagada, que no m'agradaven les ales, que no m'agradaven les plomes, que no volia ser àngel... i no podia cridar. La veu va manar-me que mirés. Una boira baixa que s'anava estenent pel cementiri com si fos un llençol de tots els ajaguts amb una mà damunt de l'altra m'omplia de benestar. Venien olors diferents: de mel i d'herba que només creix a la claror de les estrelles i jo ja no estava a la vora del xiprer, sinó en una plaça petita voltada de tombes. L'àngel, amb les ales estirades per terra, seia en un banc de fusta com si m'hi esperés des del néixer, i recordo que vaig pensar: «Si deixa arrossegar les ales de qualsevol manera se li desenganxaran plomes i després les perdrà pels cementiris.» La boira, cada vegada més blanca i més espessa, em gelava les cames i anava endavant. No la boira, jo. Lliscava endavant per un pendís fet de gebre. Sense voler m'anava acostant a l'àngel que no deixava de mirar-me i quan em va tenir a la vora es va alçar tot d'una peça amb el cap tocant la lluna i l'olor d'herba es tornava olor de terra negra i bona que m'anava colgant, d'aquella que ja hi pots plantar el que vulguis que tot s'hi fa. Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d'aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l'àngel obria i obria les ales i quan em va tenir ben arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva... no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L'àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre. Com si no fos enlloc. Empresonada...
B., 9 d'abril
El metge que ha dirigit l'exploració ha exposat amb delicadesa, però sense embuts, els resultats: càncer. Per saber la seva localització exacta, caldria operar. No ho aconsella. Creu que pot durar uns mesos, de dos a quatre. En plena reunió, un periodista, que, pel que sembla, s'ha enterat de la malaltia, pressiona el metge perquè aquest reconegui que té, entre els seus pacients, la Rodoreda i faci públic el diagnòstic.
Després de la reunió, hem entrat, per grups, a l'habitació. Els Castellet, la Carme i jo ho hem fet junts. Ja no era la Mercè que fa, una vintena d'anys, havia conegut. Ni tan solament la de la setmana passada. La pell blanca, de noia romàntica del 1830, havia adquirit un to marfil, tirant a mimosa. Els trets del rostre s'havien tornat més retallats, més precisos. I s'havien obert al voltant dels ulls unes enormes bosses de color de violeta. Respirava amb fatiga. I la veu era feble, com perduda. «Per què no ens has dit que estaves malalta?», li ha demanat la Isabel. «Per no molestar». Hem pensat, més que formulat, algunes frases vagues, com si ho féssim amb por. «Tinc mala peça al teler», ha dit. «Això s'acaba.»
B, 15 d'abril
Amb la Maria i el Joaquim Horta, a l'enterrament de la Rodoreda, que ha tingut lloc al cementiri de Romanyà. Dia esplèndid. La família. Pocs col·legues. I moltes autoritats, cada una amb el seu sac de medalles. Un locutor no sé de quina emissora, apartant a cops de colze els assistents i interposant-se entre aquests i la fossa on, entre flors, van dipositar el fèretre, radiava l'acte amb el mateix entusiasme amb què deu radiar els matx de futbol del diumenge.
Altres indrets de Santa Cristina d'Aro: