Ermita de Sant Antoni

Tot el camp fa sempre olor d'alguna fruita...

Autor: Eugeni Perea i Simón
Obra: Les mallorquines , 1997

Tot el camp fa sempre olor d'alguna fruita, però i a les cases, als carrers i a les places de Mòsdriu? Com que aquesta és vila pagesa, als baixos de les cases sempre hi ha l'estable per a la mula o el cavall, amb una menjadora —el pessebre— o un civader que per poc que se li remeni el fons sempre deixa esbravar una olor de gra, de palla i de garrofa mòlta dolcíssima. Però l'olor dels fems, més acre i forta, és el primer baf que us saluda si truqueu a la porta de la casa pairal. Un cop a dintre, a la primera planta, trobareu la cuina i el menjador: olor de bullit els dies feiners i, si és de brou, segur que és festa o a casa hi ha malalts; també hi trobareu un petit rebost amb confitures, conserves, un peu d'oli, unes bótes de vi de collita pròpia i el sac de fil per al pa: la mescla de tot això és potser una dolçor humida, flaire relaxant, de confiança en trobar viandes a taula. En una planta superior hi trobareu les alcoves —a vegades amb sala— amb els llits parats i unes calaixeres i quatre cadires per a les vetlles de difunts o per malaltia; damunt d'alguna còmoda segur que hi ha una capelleta votiva, un reliquiari, un santcrist de talla, una marededéu de campana de vidre o un beat vora d'un florer de terrissa i un candeler: l'olor d'aquesta planta és de vernissos, de cera, de plaers continguts i de paelles i orinals acabats de treure. I dalt de tot, a les golfes, la collita d'avellanes eixugant-se o esperant millor preu desprèn una pols que fa esternudar —perquè duu pol·len del camp—; i els sacs d'ametlles, de garrofes o penjats en llargues filferrades, els tomacons d'hivern, les cebes i els alls trenats, els melons de Nadal, les serves sobre palla perquè madurin... I tot, com si tinguessin l'espai aeri delimitat, et parla amb una llengua d'olors diferents, sense mesclar-se, al punt que t'acostes, que hi poses el nas a la vora. Més amunt, ja només les xemeneies, mocador gris que esventa l'olor de les plebees verdures, del caldo bo o del fregit de les paelles, i que delata alhora la classe de llenya que s'hi crema: vergues d'avellaner, troncs d'alzina, rabasses d'olivera, buscalls de presseguer, ascles de taronger... segons si es cou, es braseja, s'escaliva o es bull. És curiós, però a Mòsdriu no és solament el rellotge del campanar qui marca les hores, el sereno que les canta o el nunci que les pregona, sinó l'olor dels vials: a les sis del matí els carrers d'Avall i de les Galanes fan olor de pa cuit, perquè ja treuen les primeres fornades; a les vuit, si és dilluns o divendres, de cal Cosaco s'escampen flaires de mandongo, perquè aquests dies maten el porc; a la mateixa hora, cada dia, arriben a les lleteries els dipòsits d'alpaca rodons, i s'esbrava aleshores la dolça aroma de llet recent esmunyida, calenta i amb un tel gruixut i groc de nata; a les dotze arriba al mercat el carro de la carn, xino xano, de l'escorxador municipal i de seguida veus les dones amb palanganes on traginen la sang encara fresca i roja, a mig quallar i que després vendran a tallades de pesseta, i la dels menuts, tripa amb olor de carn crua de be; ben d'hora —l'hora de missa primera— transporten de mar el peix fresc que té aromes de sardines, de rap, de musclos i de sèpies tot cobert d'un gel escatós i brillant. Si han combregat algú, el carrer fa olor de cera cremada, o d'encens si ha passat l'enterrament, i de les tavernes surt la fortor del tabac de pipa o caliquenyo i dels aiguardents de garrafa. I són prou diferents les olors de la fira que la de la festa major d'hivern o del patró local, que marquen altres diades del calendari.