Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En l'espai que ocupa l'actual Grup Escolar Pompeu Fabra, hi havia hagut ca l'Agulla, també anomenada casa del Desfrarat, on es trobava el Manicomi Provincial. Quan el jove Doctor Emili Briansó guanyà la plaça de metge forense, una de les tasques prioritàries que assumí fou la d'atendre també els reclosos en aquell centre. Les condicions dels malalts hi eren realment precàries i amb escassos tractaments pal·liatius, una situació que va trasbalsar la seva sensibilitat professional i humana. Va lluitar durant dotze anys per aconseguir el capital i el projecte arquitectònic i sanitari necessari per a la construcció de l'Institut Pere Mata de Reus a 2 km de la ciutat, que obtingué l'assessorament dels psiquiatres més avançats de l'època i que adoptà els tractaments i seguí les més modernes tendències en tractament psiquiàtrics. Davant de l'actual edifici del grup escolar podem llegir tres fragments de Perot i l'Estel (1934) en què parla dels records d'aquell antic centre psiquiàtric situat en un barri, aleshores habitat per gitanos, d'ací la referència dels "gitanos del veïnat".
[Entrada editada gràcies a les informacions de Carme Puyol Torres, de Reus]
—¡Com es coneix que vostè, senyor —va dir l'emblanquinador amb veu de catedràtic—, només s'ocupa de la mola, i potser ni llegeix el diari a causa de no saber de lletra! I perdoni si un servidor s'equivoca. Va veure tantes coses, l'Anselm, la primera vegada que va estar a Ca l'Agulla, va ser testimoni de tants martiris als pobres reclusos, que va escriure'n un drama (el qual li va ser premiat als Jocs Florals de l'Ateneu Obrer), on parla amb tanta realitat (un servidor n'ha llegit una escena publicada al diari) de les lligades amb què castiguen aquells pobres infeliços, que a un hom se li'n posa pell de gallina. Un servidor quan treballava a Ca l'Agulla, estava tip de veure-ho; i, com un servidor, tots els senyors que encara hi treballen, els quals no denuncien res per por de perdre-hi la feina.
—Si jo hagués estat de l'Anselm —continuà la bugadera, la qual, a mesura que anava parlant, s'engrescava perquè hom l'escoltava amb més gust—, quan la policia i els criats de Ca l'Agulla, sent negra nit, van anar a agafar-lo, hauria empunyat la pistola que tenia amagada a la tauleta de nit (perquè en aquells temps tot home d'idees avançades havia de tenir-ne si volia estar segur), i hauria encès el cap d'aquells criminals. perquè ¿quina culpa en té, l'Anselm, que aquella gent es guanyin la vida tractant amb bojos com si aquests fossin caps de feram? El càstig de Déu, o dels homes, ja els arribarà, algun dia!
—I encara està tancat? —va preguntar Perot.
—Jo tinc entès —féu una dona— que el van treure de Ca l'Agulla perquè una nit de lluna el van enxampar fent petons a una monja molt maca sota la figuera de l'hort.
—Doncs jo tinc entès —digué una altra dona— que va fugir de Ca l'Agulla en combinació amb una colla de gitanos del veïnat.
—Se'n cremeu una mica —va dir la bugadera—. No va succeir així, per això. Als escarcellers de Ca l'Agulla els va sortir el tret per la culata, perquè, al cap de poc temps d'estar tancat l'Anselm, es va interessar per ell un obrer que també era pintor, i que coneixia l'Anselm d'haver treballat amb ell a Barcelona, el nom del qual feia tremolar de por els rics.
—Perquè vós sou un senyor honrat i digne! —va exclamar la bugadera per afalagar-lo i frisosa de reprendre la paraula—. Però també el germà de la mare de l'Anselm, que és un gran catalanista, junt amb grans personatges de Barcelona que coneixien l'Anselm pels seus escrits, i als quals arribaven cartes que alguns criats compassius de Ca l'Agulla els enviaven, s'hi van interessar. I un dia es va presentar a Ca l'Agulla un pintoràs que diuen que pinta unes gitanes tan castisses com les de la Munta i Baixa ( i és per això que les males llengües van fer córrer que l'Anselm havia fugit ajudat per una colla de gitanos) —digués adreçant-se a aquella dona que ho havia esmentat—, el qual va engrapar d'un a un, pel ganyot, l'escarceller major, l'Unça, el Bessó, el Secall i el Contrabaix, dient-los que si no alliberaven l'Anselm els tiraria als tribunals i ho posaria al diari. I així l'Anselm va poder sortir de Ca l'Agulla, on aqueixos pocavergonyes l'havien tancat per sempre per la por que tenien que escrivís un llibre que els posés en solfa. I ara que li vagin al darrera a fer-li un nus a la cua, a l'Anselm; perquè, pintant, guanya els duros que vol, sense ajupir-se davant de ningú, i per això no hi ha res que li pugui impedir de cantar les veritats a la mala gent, per molt que cogui als botxins de Ca l'Agulla i als cacics i diputats que fan la samfaina amb ells.
Altres indrets de Reus: