Autor:
Ramon Gomis i de Barbarà
Obra:
Cròniques de la Costa Daurada
, 1992
El Parc de Samà està situat al mig d'una estesa de vinya i fruiters, al terme de Vinyols, al Baix Camp. Tot ell s'envolta d'un mur que el delimita. Al centre del clos, s'hi alça la residència, una construcció d'estil colonial que guarda mobiliari d'època, a més d'una biblioteca de temàtica cubana i pintures de Cusachs, Fortuny, Madrazo i Urgell. El conjunt, casa i jardí, els féu construir, a les darreries del segle passat, Salvador Samà i de Torrents, marquès de Marianao. Salvador Samà era besnebot de Salvador Samà i Martí, a qui fou concedit el marquesat en raó dels seus importants afers econòmics a Cuba i Filipines. A Marianao, població al sud-est de Cuba, la família Samà va traficar en diversos negocis, alguns de coneguts, com la participació en la construcció del ferrocarril que uneix aquesta ciutat amb l'Havana, i d'altres, menys explícits, que la llegenda atribueix com a usuals dels indians.
Salvador Samà i de Torrents fou un home de fortuna que sabé revaluar- la al casar-se amb una filla dels Coll i Portabella, propietaris de les conegudes cerveses Damm, a Barcelona. Tot ajudà al fet que la seva activitat política i social fos considerable. Va ésser elegit diputat a Corts i també alcalde de Barcelona per un curt període de temps, i participà en l'organització de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. Hi ha, per tant, un afany regeneracionista en la seva actitud, la qual cosa pot explicar, en part, que decidís construir a les finques de la seva propietat, a Vinyols, una casa esplèndida, voltada d'arbres exòtics, reminiscència del passat viscut a Cuba, i que l'encarregués a Josep Fontserè i Mestre, constructor d'importants obres a Barcelona, com el Parc de la Ciutadella i el Mercat del Born.
El Parc de Samà és, ara, obert al públic. S'hi acostuma a entrar per la casa dels masovers, enfront de l'era de batre. No és la millor manera de començar l'itinerari. A la vida una bona entrada és fonamental, i en cap cas els marquesos la varen reservar per als masovers. Si jo pogués triar, recomanaria iniciar la visita per la porta principal del Parc, la que correspon a l'entrada dels senyors. És un ample caminal de grava, flanquejat a banda i banda per una filera de plàtans d'ombra, de més de vint metres d'alçària, i que condueix a l'edifici, d'estil colonial, tocat per una enfiladissa de buguenvíl·lees. Darrere la casa s'hi troba el jardí. És un jardí amable, romàntic, frescal. Des de la casa hi baixa una escalinata, encatifada d'heura comuna, verd intens, fosca, que porta a una placeta, amable, centrada per un brollador amb nenúfars. Des d'aquí un passeig amb palmeres exòtiques arriba al nucli del jardí: el llac. En aquest espai és on es fa més evident el to romàntic, una mica malaltís, decadent del jardí. El visitant té, per un moment, la sensació que la rocalla que delimita l'estany, la grota, la glorieta i l'arbreda que s'hi emmiralla són una reminiscència d'aquelles construccions que la literatura i el cinema atribueixen a Lluís II de Baviera. Hi falta la música de Wagner i el cigne blanc que fastuós es passegi per l'aigua. Un racó per a enamorats, per mirar-se als ulls i saber que l'instant fuig, se'n va, és immediat.
El Parc de Samà va plantar-se l'any 1881, i en el seu conjunt inclou diferents espais arbrats i arquitectònics. Així s'hi conserva una bosquina de pi blanc i brolla, amb algunes mates de margalló, creuada per un barranc amb un floc d'alzines i llorer amb mates d'arítjol, esbarzer i aladern, que recorda el paisatge immediat, marítim, mediterrani. I també una més exòtica arbreda de cedres del Líban, esponerosos. En el marc botànic unes gàbies guarden, presumits, uns paons reials i uns faisans. Als bassiols neden unes parelles d'ànecs. En els primers temps, quan a la casa hi havia més diners, al parc vivien ocells tropicals, cacatues i lloros, i algú explica que els senyors hi varen fer portar micos. Tots aquests animalets distreuen els brivalls, a qui la contemplació vegetal no acostuma a entretenir.
En contrast amb el disseny vegetal, la construcció arquitectònica del Parc de Samà és pobra. Fora de l'edifici destinat a la vivenda dels propietaris, la resta és construcció utilitària per sortir del pas. Els diners del marquès es varen invertir en el jardí i en les notes d'aigua. Un canal alimenta l'estany; l'aigua hi arriba des d'una mina subterrània a través d'una cascada de rocalla. Tot és artificiós en aquest espai. Però si el contemplem a sopluig, a través del filtre de l'aigua que regalima per la cascada, el parc sembla menys domèstic i se sent la presència de la naturalesa com si fos de veritat.
Ara ens hi trobem bé, al recer. No estem sols. Sense ni voler, ens deixem abraçar, no ens veu ningú. Aquests moments arriben un dia o altre, sobretot quan es viatja i no es fa res. Però no duren gaire. El seu encant és la mateixa fugacitat. I es torna a la passejada, a la curiositat del panorama.
El Parc de Samà també té les seves individualitats. La més destacada és un exemplar de Taxodium Dactara, arbre mexicà que arrela a les aigües de l'estany, de fullam acolorit, de més de vint metres d'alçària. Però n'hi ha d'altres. En aquest sentit la varietat i la personalitat de la massa vegetal és extraordinària.
