Davant l'església

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

Deu dies abans que el Nando Sort entrés a la caserna amb el nus a la gola fet de la por a equivocar-se amb aquella rara decisió d'anar a campar-la com a oficial de sa Majestat; deu dies abans que l'Andreu, poeta enfervorit i convenientment desorientat pels avatars de la vida contra la qual vivia, enfilés el carreró de casa seva i que a don Rafel Massó se li esborressin i barregessin les imatges de les dues dones que l'obsedien, perquè la son inquieta l'havia vençut; al mateix moment que la diligència de Madrid arrencava entre crits, esbufecs, renills i fressa de rodes en xocar contra les llambordes, a aquesta mateixa hora, vora les quatre de la matinada del Dia de Difunts, molt lluny de Barcelona, a més de tres dies de viatge incòmode, al poblet de Mura, abandonat de la memòria de Déu i dels homes, en Ciset de cal Peric plorava, assegut a l'espona del llit. Era la primera nit que passava sol després de trenta anys de dormir al costat de la pobra Remei, i quan el costum se't fica pell endins és més fort que tu i et penses que és impossible viure i dormir sense aquella dona, pobra. Era la seva Nit de Difunts i en Ciset plorava i tossia; feia dies que la tos li clavava les urpes als pulmons i ara, a més, es barrejava amb la seva pena. Mai no hauria dit que s'estimava tant la Remei; o no és que se l'estimés sinó que la trobava a faltar. Mai no hauria dit que la trobaria a faltar tant. Es va arraulir dintre de la manta amb què s'havia cobert; feia fred i a fora plovia copiosament com si, no havent arribat encara el dia de Sant Martí, el cel estigués buidant existències per poder respectar l'estiuet amb garanties quan en fos hora. El Ciset mirà la claror dèbil de l'espelma acabada d'encetar. Va sentir una tremolor i es cobrí millor amb la manta. Un cop de tos i una fiblada al pulmó, aquí al costat dret, que aquesta tos se'm va enganxar precisament quan ens vam traslladar a viure a cal Peric, mai no ho haguéssim fet, per l'amor de Déu i dels Sants Apòstols, que va ser culpa d'aquell flap tan fastigós, que encara el sentia dins del cap: flap! I ara la Remei, morta..., ella que no patia cap mal. Ella que encara el dissabte li deia que havia de fer bondat amb aquella tos i que hauríem de fer venir un metge, Ciset, que et mirin ben mirat; i ell, entre estossec i estossec li havia contestat que si no fem venir el manescal no hi tenim res a pelar, Remei, que aquesta no és terra de metges, i maleïa l'hora que vam haver de venir aquí, Remei, i ella callava i acalava els ulls, com feia sempre que el Ciset renegava del dia negre que els havia fet anar a parar a aquell racó de món... Perquè dissabte, la Remei encara era viva, ben viva. Va fer la carn d'olla, com sempre una mica carregada de col, i la va sentir xerrar amb la Galana sobre no sé què de l'aviram, quan ell, aprofitant que no plovia, va sortir a podar els rosers més primerencs, que els més tocatardans encara feien alguna rosa tímida, quin bé de Déu, aquests roserars, si no fos pel si no fos. I a la tarda, quan la Galana ja havia marxat, es va estar una bona estona vora la llar,cosint, i ell també vora la llar, però tossint. Va ser quan ella li va dir allò del metge. O sigui que encara era ben viva, la Remei. I ara, la nit del Dia de Difunts, ja era enterrada i tot. La Remei es va morir davant seu, a l'era de can Peric quan ell,bo i tossint, observava amb orgull l'empelt de roser xinès que no trigaria, passats els freds, a donar una nova varietat de rosa...La Remei es va morir el diumenge quan va sortir a dir-li que era l'hora d'anar a missa, com deia cada diumenge. Va sortir a l'era, pobra Remei que em sembla que en vida no l'he estimada prou, i em va dir Ciset que és l'hora de. I va callar i jo em vaig tombar i ella em mirava dreta, el missal a una mà, segurament ja morta però encara dreta. I el Ciset va veure com es desplomava, abandonada, com un farcell de roba que cau a terra, sense fer soroll, delicadament, i ell va dir Remei i després s'hi va acostar tossint, amb l'ànsia al cor, i va cridar Galana, Galana! I ara ja està enterrada. No sabia que ploraria tant aquella mort, en Ciset. Va plorar i va tornar a tossir. Quan el ressò dels estossecs va desaparèixer, sentí la remor insistent de la pluja contra les teules i contra les lloses de l'era d'aquella casa solitària i va comprendre que aquella primera nit de solitud seria molt llarga. L'espelma, acabada d'estrenar, encara no llagrimejava cera. Aquella nit del Dia de Difunts, plujosa i freda a Mura i a tota la muntanya; humida a la plana de Feixes i boirosa al pla de Barcelona, aquella nit de la tardor de l'any del Senyor de mil set-cents noranta-nou, dotzè del regnat de don Carles IV, que Déu confongui o empari segons els gustos. Flap.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

La pluja de la matinada és sempre més callada; no vol fer mal al paisatge que s'està despertant i per això cau amb suavitat i sense presses. Diuen que tampoc no fa soroll perquè la matinada és un moment molt encertat per morir-se; si no, com és que l'escull tanta gent. La matinada és una sagnia per a la humanitat.

Aquella matinada humida de Mura, la pluja també queia discretament. Potser és que volia sentir si el Ciset encara estossegava. Potser és que volia encertir-se que el Ciset no era mort, perquè l'havia sentit que comentava a la Galana quan li arrabassava la camisa a mig sargir i la premia contra el seu pit, que tant de bo que em morís aquesta nit. El cas és que l'home s'havia passat una bona estona escrutant darrere els vidres el cel fosc com si li interessés vivament ser el primer de veure sortir el sol. Un gall havia cantat sense convenciment, un gos va contestar-li en la llunyania amb tres lladrucs carregats de nostàlgia i el cel es va aclarir molt lentament, perquè la diada de Difunts el sol ja comença a emmandrir-se. Així que el cel començava a perdre obertament el to blau fosc i el plugim suau es feia visible, el Ciset es va apartar de la finestra, com si li fes mal veure el contorn de les coses; com si no tingués dret a mirar res no havent-hi la Remei per corroborar-ho. Anà fins a la calaixera i bufà sobre el caramull de cera que era el que quedava de l'espelma nova, tota convertida en llàgrimes i llum. L'esforç el va fer tornar a tossir. Davant de la finestra havia estat rumiant moltes coses; tantes, que fins i tot havia tingut por. Perquè el cor se li havia omplert d'odi i no hi estava avesat. El Ciset sempre havia estat un home pacífic, que s'havia pres la feina de jardiner amb admiració perquè tots els seus esforços per plantar llavors, bulbs, esqueixos i planter sempre donaven fruit, amb l'ajut de l'aigua, del temps i del sol i de la seva paciència. Fins el dia que la follia el va portar a plantar la seva perdició. Flap!, i per culpa d'això es va haver de desterrar. Per culpa del flap i de la bossa de monedes que el va enlluernar. I per culpa de totes aquestes coses se li havia mort la Remei, que s'havia mort d'un cop de pena, ella que era una dona sana i mai no havia caigut malalta, que se m'ha mort de viu en viu, pobra Remei. I el Ciset va arrencar a plorar, com ho havia estat fent tota la nit, maleïda sigui la meva mala estrella, i va fer un bram que va ressonar a les parets buides de cal Peric, buidíssimes perquè ja no les omplia la Remei. I quan l'eco del xiscle va apagar-se, li va tornar a venir la tos, ara amb molta fúria. Amb la tos va escopir un altre bocí d'ànima i es va adonar que no li devia quedar gaire vida per endavant. I per primer cop aquell pensament no li va fer una por excessiva. Vés a saber, va pensar, si quan sigui l'hora que arribi la Galana, em troba ja mort d'una puta vegada. Flap.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

El senyor rector li va explicar, sense més preàmbuls, que en Ciset de cal Peric s'estava morint. No era fill de Mura, el dallò, el Ciset. Hi havia arribat feia cosa d'un parell d'anys, no ho recordava prou exactament, i s'havien instal·lat ell i la dona en aquell casalot buit com si diguéssim. En aquest temps ningú del poble no els ha vistos treballar en res de profit llevat de portar un petit dallò amb quatre cols i quatre cebes, m'enteneu? Una altra cosa que havia estranyat molt la gent era que havia convertit l'era de cal Peric en un jardí ple de flors diverses i hom deia que la seva col·lecció de dallons, de rosers, era la millor que mai no s'havia vist. Però ningú mai no l'havia vist sirgar, m'enteneu el sentit? I diguéssim la dona se li acaba de morir; la vam enterrar ahir vull dir. I pel que es veu ell no té gaires ganes de dallò, de sobreviure-la. El senyor rector també li va explicar que la gent diu que diu, ja ho sabeu, oi, el cas és ficar el nas on no els demanen, doncs resulta que la gent diu que diu que el Ciset de cal Peric té un sac ple d'unces d'or i viu d'aquests diners.

- I ara s'està morint -va resumir el notari.

- Ve-t'ho aquí. I ha demanat un dallò, una cosa molt estranya.

Van haver de callar perquè la majordona, tota oïdes, els va interrompre amb unes pastes i un gotet de ratafia. Quan la dona va ser fora el rector va explicar la cosa molt estranya que havia demanat el Ciset de cal Peric: una confessió davant de d'allò.

- Una confessió davant de notari? -es va estranyar el notari.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

Vuit dies abans que el rossinyol d'Orléans fos assassinat pel jove Andreu Perramon, que a la llarga havia de pagar la seva malifeta com la salden tots els malfactors si justícia vetlla; dos dies després que el Ciset plorés sol la primera nit de solitud, la nit del Dia dels Fidels Difunts sense la Remei, que se li havia mort de viu en viu a l'era, a peu dret, amb el missal a la mà; només dos dies després d'aquest enrenou, el quatre de novembre de l'any del Senyor, un carruatge cobert feia miracles pels carrerons en baixada fins a arribar a l'esplanada de la rectoria. Contràriament al que solia succeir a la majoria dels pobles de Déu, l'església de Mura estava situada a la part més baixa de la vila, a prop de la riera. El cavall es va aturar davant de l'edifici amb un aire d'intens avorriment. El notari Tutusaus de Feixes encara va estar-se uns segons assegut, tot i que el criat ja li havia obert la portella. Odiava aquell tipus d'encàrrecs. Odiava tot el que fos haver de viatjar sobretot si es tractava d'anar a una zona tan salvatge com aquella, lluny de Feixes i de la civilització, amb un camí perillós i incòmode. El notari Tutusaus va sospirar resignat i es disposà a baixar. Abans que amb un cop d'ull es fes càrrec de la situació, el seu criat ja havia tibat la cadena de la porta. Va sonar una campana esquerdada, miserable, i al notari li van venir ganes de tornar-se'n per on havia vingut.