Can Jorba

En aquell temps no hi havia cap nom ni expressió per designar allò...

En aquell temps no hi havia cap nom ni expressió per designar allò que ara en diuen activitats extraescolars. Si n'hi haguéssim de posar un, proposaríem, per comparança, el d'espais de llibertat, perquè eren els mateixos nens qui triaven i decidien on anar en sortir d'escola. Cada dia feiner podies arribar-te fins al Castell per jugar-hi a fer lluites de bàndols, provar la punteria amb pedres llançades a les teulades de les cases de baix, o esmolar el cul dels pantalons tot deixant-te lliscar pels baixadors. O bé seguir els aparadors de totes les botigues de joguines amarant-te de somnis i desigs impossibles davant l'inassequible. O fer la ronda dels vestíbuls de cinemes, allò que en dèiem "anar a veure els quadros". O, a l'hora del passeig dels soldats, contemplar les llargues cues que feien al carrer per entrar a les cases de putes. O pujar l'ascensor de can Jorba.

Altres esplais, però, tenien data fixa. Així, els dilluns, dia dels pagesos, les voltes i embadocaments per la munió de parades i paradetes atapeïdes a la part de dalt de la Muralla. Entre aquelles que no fallaven mai una en resta en el record amb caràcter, diguem-ne, emblemàtic: la de la mona viva i la serp embalsamada, plena de pots i potingues, líquids remeiers de diferents colors des del groc d'orins fins el verd d'alga, i cataplasmes, fent-s'hi remarcar el producte de més anomenada, l'ungüent del Panxitu.

Un bon dia van instal·lar-hi una gran parada de roba de tota mena, des de mantes fins a mitjons, en un gran batibull com si l'haguessin abocat a galledes. I, enmig, un cartell enorme amb lletres fetes a mà: "Lo regalamos todo". Apareix un home molsut i rialler, s'arramba al taulell, agafa una camisa i diu: "M'enduc aquesta". "Són tantes pessetes", respon el venedor. "Com? que no diu ben clar que ho regaleu tot?" "Home de Déu! Com s'ho pot ni imaginar? Les coses s'han de saber entendre. Això vol dir que ho donem a preu que ni regalat".