Casa Rossell

La mare, la Ramona, després d’haver enterrat el padrí, em digué que encara no s’havia acabat tot. Que calia hostatjar i donar de menjar els parents que havien vingut d’Espanya, de Lleida, de Beziers, de Carcassona, de «l’Hospitalet-près l’Andorre», de Barcelona, de terres de França i de terres d’Espanya. Que avui la taula havia d’estar ben parada amb les tovalles bones, les de la Festa Major. Que el brou hauria de ser de porc, no de ploma. Que l’escudella havia de tenir fesols blancs que fan dol. Que la taula seria la de la cuina, vora del foc, i no pas la del soler, aquella llarga i cerimoniosa que acollia les festes de vida. No recordava l’Eugeni des del fons del pou de la seva memòria una cerimònia semblant.

Vaig anar a cercar la padrina. Estava asseguda al capçal del llit. La vaig tustar i, lentament, em guaità de fit a fit. Padrina, la mare m’ha dit que encara res no s’ha acabat. Fes el que la teva mare t’ha encomanat. Té raó. Ets el meu net gran i, per tant, l’amfitrió. No em facis quedar malament, i sobretot la teva mare. Vaig eixir de la cambra. Certament, res no s’havia extingit. Els homes, a la porta de casa, encenien caliquenyes pudents, mentre la meva germana, l’Alícia, els oferia gots de vi negre. La cuina era una parafernàlia on totes les dones del veïnat s’afanyaven perquè el foc no s’apagués. Foragitaven gossos i gats adelerats per l’olor que surava de les brases que acollien grosses olles d’aram i ennegrides cocotes. Brous, menjars no habituals fruit de la feina dels pagerols que ho recollien tot, ho guardaven tot, i ho posaven a bullir.

De lluny, arribava pel forat de la xemeneia una estranya remor. Era l’àpat en honor del comiat del meu padrí, l’ Antoni, el fill del Cisco i de la Nativitat, nascuts al redós de l’època en què lliberals i carlins, segons el resultat de les eleccions, es refugiaven a Andorra. Un dinar d’honres en memòria del temps del meu padrí, que l’havia esmerçat engendrant fills. Havia estat un calçasses. Sempre anava com un pinxo, ben clenxat i ben vestit. Arramassava, per allà on anava, el delit de les núvies casadores. Avui li fèiem el darrer dinar. Després dels fesols blancs hi hauria carn o conill, i formatge. Res de cafè, pastissos o licors. No feien dol, aquestes llaminadures, en aquell petit país, segons dita popular que es passaven de cuina a cuina.

Quan s’acabà el convit, el capellà mossèn Corneli, de Guissona, que era parent llunyà de la casa, s’aixecà de taula, feu l’elogi del meu padrí, donà les gràcies, es posà a resar i acabà beneint tots els presents. S’havia mort l’hereu de casa, i tots els qui podien entrar en el seguici de l’heretament ja esbrinaven què en traurien o què en podrien arreplegar. Ho saps molt bé: aquest és un país de testaments. De capítols matrimonials. Aquestes valls només s’han conservat per la casa pairal. Eugeni, has d’anar a cercar els nens. Quina diferència de quan jo anava a l’escola i havia de caminar un quart d’hora, drecera amunt, drecera avall. Ara, la Samanta, la Tònia i l’Àlex tenen autobusos, o bé la seva mare els porta amb el cotxe. Saben més coses, Eugeni? No pot dir l’Eugeni si els seus fills saben més coses. Només sap que li serà difícil apropar-los a la veritable saviesa de la vida.

Casamanya és el cim príncep. Mossèn Cinto és el sobirà dels escriptors i dels poetes que han cantat el Principat d’Andorra. Vós, mossèn Cinto, guanyàreu el cim el 30 d’agost de 1883. Els vostres versos han convertit el cèrcol de cims: Meners, la Serrera, Enclar, Bascaran, Meranges, Salòria, Rubió, Montsec, Fontargent, Carlit, Arièja, en braços enllaçats per dansar-li una bella —la més bella— i eterna sardana. Fou la vostra primera excursió a un pic Andorra de 2.740 metres. La vostra presència —vós poeta universal perquè ho sou primerament dels Pirineus— proclamà que les muntanyes no són murs de Berlín que separen i marginen els pobles. Les muntanyes són els braços que formen la rotllana de la germanor. Som en la mesura que hi ha els altres: «No és bo que l’home estigui sol». Les persones som ens comunicatius per essència: «Perquè us estimo us dic totes les coses que sé del Pare». La solitud absoluta és inhumana. Casamanya, al cor de les Valls, representa una paràbola bíblica, la de l’Arca de l’Aliança. Un poble és si té voluntat de ser i si els altres el reconeixen com a tal. La fredor, la timidesa, la desconfiança, la desorientació, la falta de preparació política pel que fa als símbols generadors d’esperit nacional, em deixa bocabadat. Els vells andorrans suaren el títol que la història els ha concedit: el de poble acollidor. La llegenda Virtus, Unita Fortior del portal de ca la Vall ha esdevingut monument en el Casamanya. Els Valires del Nord i d’Orient besen nit i dia el peu de Casamanya per agrair-li que els agermani en forma de lira que canta a la Mare i Patrona dels ciutadans d’Andorra: «Fa música a ses plantes lo Valira, / que d’Ordino a Soldeu, harmoniosa, / té la figura d’una immensa lira / de braços de crestalls». A tota persona bona que entra a la rotllana, gràcies; perquè ara és la nostra companyia, la nostra riquesa, el nostre bategar. Meritxell, mare dels andorrans, ensenyeu-nos la unitat.