Ansalonga

Hi vaig donar voltes i més voltes. Ella havia triat un lloc especial, agradable, acollidor, apartat i tranquil. En una paraula: perfecte. L'Airola, a Ansalonga, al bell mig del poble, amagat, discret, amb un menjador petit, gairebé excavat a la roca i aquell regust de les coses antigues. I la cuina...? D'això no cal ni parlar-ne. En Sergi, el fill de la Cinta i l'Antonio, de Cal Miqueló de Bixessarri, té mans d'artista. Bona família, com deia el pare. I bon parany, evidentment!

Abans d'anar-hi la Susanna havia trucat. Una selecció dels seus plats, per a dues persones. Me'ls imagino, conspirant a l'ombra. «No et preocupis, jo m'encarrego de tot i el vi... oh, el vi!», li devia dir en Sergi. «Èxit segur!»

De manera que cap a les nou del vespre vaig enfilar amunt, cap a La Massana, després Ordino i, finalment, vaig aparcar el cotxe a la carretera per creuar el pont de pedra i endinsar-nos en aquest poble. Quatre cases i un petit racó. La Susanna va fer un comentari. Sí, el passeig pel pont, gairebé a fosques, era molt romàntic. No vaig badar boca. Ella m'ho deia tot amb cada passa, amb cada gest, amb cada mirada, amb el to de veu, amb la manera com es penjava del meu braç. El caçador caçat, pensava jo, i més valia fer-se l'andorrà. De manera que tot va anar perfecte durant el primer i el segon plat. Fins i tot vaig ser capaç de riure i, en arribar a les postres... Ai, el vi! Ja començava a fer estralls.