Plaça Santa Anna

 

Bonic aspecte presentava la plaça, engalanada amb pins, serpentines i fanalets de colors, i plena de gent que al so d'una estrident orquestra giravoltava alegre i bulliciosa. Era la diada de Santa Agna, la festa major, la que tots celebraven lluint llurs millors vestits, les noies amb vestits clars i virolats mocadors, i els minyons amb llurs millors gecs i flamants gorres, quasi bé de pinxo totes. Baix aquell cel resplendent de llum ballaven el típic ball de Santa Agna, juntament amb els d'Engordany, els quals solament en aquesta diada poden ballar a la plaça de Les Escaldes, rivalitats i diferències de jovent, que no per ésser infantils deixen de dur fatals conseqüències, perquè més d'una vegada han ocorregut baralles entre ambdós pobles. El ball consisteix en un contrapàs puntejat primer pels fadrins major i menor, als quals segueixen els demés balladors, entrant després les fadrines i demés balladores; dansant junts un ball pla amb airosos moviments i garboses giravoltes, finalitzant amb la mitja cadena que en diuen, donant-se tots la mà i passant-se la parella de l'un a l'altre, acabant de vegades amb la correnta, que consisteix en agafar-se totes les mans i córrer, formant una serp, pels carrers, seguint els fadrins majors. Pintoresc resulta el conjunt, i més acompanyat de la cridòria i rialles dels balladors, que entretenen amb freqüents traguets el bon humor de llurs parelles.

A Engordany, tan ben plaçat a la capçalera de la més gran de les Valls d’Andorra, els bons andorrans d’aquest llogarret bondadosament ofereixen llurs hortals i llurs prats, i llurs cases, i ells mateixos es lliuren al goig de vincular-se a una típica i grandiosa representació del Misteri nadalenc.

Engordany són quatre cases rústiques entorn d’una plaça; i, unes quantes més, escampades al volt, ençà i enllà i amunt per una solana que, arrecerada dels vents, s’enfila devers els cims coronats de neu i de vols d’àguila.

Engordany és el racó més assolellat de les Valls d’Andorra. Engordany és un pessebre vivent tot l’any. El viatger que sap anar d’Andorra la Vella a les Escaldes pel camí més curt, més típic, més virgilià i més natural —el mil·lenari camí de bast dels antics traginers—, travessa Engordany i té la sensació d’un món feliçment llunyà i primitiu, tot i que, de la moderníssima arquitectura de les Escaldes i d’Andorra la Vella, no el separen sinó quatre passes.

L’important, l’original, fou la pensada de crear un «pessebre» vivent. ¿No hi ha una «Passió» a Oberammergau i, sense anar tan lluny, a Olesa de Montserrat? ¿Per què, doncs, no hi podia haver un «pessebre» a Andorra? 

—Anem a fer un «pessebre» —digué Albert als andorrans, que se l’escoltaven esbalaïts— com els que amb sorra, paper de xocolata, suro, branques de bruc, molsa, cases de cartó i figures d’argila fan els infants, i els que ja no són tan infants, per celebrar la naixença de Jesús. Nosaltres, però, el farem amb arbres i muntanyes veritables i amb homes i dones i bestioles de carn i ossos. Tenim un escenari magnífic, grandiós, que ni fet a mida: el d’Engordany , la part antiga de les Escaldes, que per art d’encanteri, per amable gràcia de la fantasia, esdevindrà paisatge de «pessebre». Dic «de pessebre» i no «de betlem», car la realitat històrica i geogràfica de Betlem, avui, en l’empresa que us proposo, no m’interessa. Re-creadors de paisatge, com els infants i els poetes, només ens interessa la realitat del «pessebre».