Cementiri vell

En canvi, el d’Engordany, allunyat de l’odiosa multitud, és un cementiri camperol, quiet, plaent, un cementiri de Modest Urgell. ¿Recordeu els cementiris —simfonies en gris i en blau— que pintava Modest Urgell? Una paret, una porta enreixada, un xiprer. I penjada a les branques altes del xiprer, talment un fanal de paper groc, la lluna, la pàl·lida lluna dels morts. Sí, sí, aquest cementiri d’Engordany és una còpia dels que pintava l’oblidat Modest Urgell. Li fan ombra des del camí, que s’eixampla davant la porta, uns pollancs altíssims en les fulles dels quals sospira l’airet del matí. L’herba creix entre les tombes. Hi ha un silenci dolcíssim, meravellós, trencat de tant en tant pel piular d’uns ocellics que es deleixen per fugir del niu. Vénen ganes de morir-se perquè ens enterrin ací i ens deixin per sempre més en pau. 

Al costat de l’humil i simpàtic cementiri, en un hortet, creixen unes cols ufanoses d’un verd gris tacat lleument de blau; unes cols tan pomposes que sembla com si portessin mirinyac. 

Més enllà hi ha una figuera lúbrica, d’amples fulles peludes, que estén les seves branques al sol. I ens trobem davant d’una altra creu, una creu de tosca arquitectura, una creu de pedra que es dreça damunt una pedra enorme com si nasqués d’aquesta pedra. Manca la creu pròpiament dita, que segurament fou també de pedra i ha estat substituïda per una altra de ferro, torçada.

la meva mare es preguntava per la mort 

                      mentre esquarterava un pollastre 

jo que no passava dels fogons li vaig dir 

                      «sentiràs el mateix que ell» 

ara tinc la seva edat 

i m’inquieta tant el foc com la caixa 

només quan penso com abans que m’eduquessin 

trobo absurda la por de la clausura i de les flames