Església de Sant Pere del Pas de la Casa

Les autoritats s'esperaven al davant de les instal·lacions conjuntes de la duana andorrana i francesa. Del Despatx de Control Nacional Juxtaposat, com l'havien batejat, en un rampell d'alta inspiració poètica. El cònsol major d'Encamp i el cap de govern havien entrat a dins, a fer un cafè amb els duaners. A l'esplanada hi havia un faristol per als discursos i, en un lateral, una mena de pleta feta amb tanques de circulació dissimulades amb una tela i que tenia com a missió principal contenir els nois de la premsa. Els periodistes eren els únics que s'havien atrevit a fer l'excursió fins a la frontera i encara perquè el govern havia noliejat un microbús perquè poguessin acompanyar el seguici durant tota l'estada. Estaven tots agraïts pel trencament de la rutina, esvalotats com si els haguessin portat d'excursió.

—Pst! Que ja vénen.

Un helicòpter volava alt, amb prou feines un puntet per damunt de les carenes. Obrien pas uns motoristes de la gendarmeria que, en travessar la ratlla de la frontera, van apartar-se a una vora respectant el canvi de sobirania: a partir d'ara serien els motoristes de la nostra policia els que obririen el pas.

Un altre any vam consagrar una setmana a un viatge semblant per les valls d’Andorra, quan la carretera encara no era acabada. La que venia de l’Hospitalet es deturava en les pastures. No cal dir que no vam trobar-hi ni una ànima. La flor de l’englantina s’emmirallava en els primers rierols de l’Arieja, i quan vam arribar al Pas de la Casa un ramat de cavalls hirsuts passà per davant nostre, confós amb sòlides mules. Alguns d’aquells animals, que es mantenien a part, amb el musell allargat, sobtadament alarmats per la nostra presència, aixecaven les orelles i s’allunyaven amb trot ràpid, per immobilitzar-se una mica més lluny. Se’n veien d’altres en l’altura, part d’amunt de les cascades. 

—Andorra ens delega els seus cavalls —vaig dir jo als meus companys—. Són ben estranys, aquests cavalls andorrans. 

Una congesta es protegia darrere una roca. Hi vam enfonsar els nostres gots —mitges closques de coco—, i vam regar aquella neu amb una ampolla de vella garnatxa. Exquisit refresc!

Ací al Pas de la Casa —que abans anomenaren Pas de les Cases, perquè, segons m’han contat, per ací passà, llavors de la invasió napoleònica, Manuel de Las Casas, el memorialista de Santa Helena— comencen les Valls d’Andorra pròpiament dites, que s’esglaonen fins més enllà de Sant Julià de Lòria. Car el que dona caràcter i prestigi al petit territori són les Valls. Políticament podrà ésser Principat o República, però geogràficament —i sempre, vulgui’s no vulgui’s, la geografia passa per damunt de la política— és les Valls. Del típic Consell, no se’n diu del Principat o de la República, sinó de les Valls. 

Segons ja tinc dit, des del Pas de la Casa fins a arribar a Soldeu, i en territori francès, des de més enllà de l’Hospitalet a la Duana, hom veu, com en els films de l’Oest, ramat d’eugues i vaques que confraternitzen, potser per donar exemple als homes. (Els homes, però, animals superiors, no segueixen l’exemple.)

Un dels agents que havien saltat del cotxe que anava al davant va obrir la porta, per on va sortir el copríncep. Nicolas Sarkozy va aixecar la mà, en un gest reflex, perquè ben poc públic hi havia per ser saludat, i es va cordar l’americana mentre avançava, decidit, en direcció a la primera línia institucional. Em pensava que era més baixet. No vaig poder evitar de mirar-li les sabates, a la recerca d’aquelles famoses alces que el feien semblar cinc centímetres més alt. No les vaig saber veure. 

Carla Bruni va sorgir, radiant, per l’altra porta. Es va aixecar del seient com si fos ingràvida, amb una lleugeresa d’ectoplasma. Allà on els mortals havíem d’esbufegar i contorsionar-nos, ella lliscava. Duia un vestit gris perla i una jaqueta llarga de color malva, molt elegant. Algun assessor amb una mica de senderi l’havia avisat que a la frontera, a dos mil metres d’altura, sempre hi feia fresca.