Erill la Vall

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: Viatge al Pirineu de Lleida (Obra completa. Volum 5) , 1991

A la dreta queda Durro. Es comença a pujar fort. La fletxa del campanar d'Erill la Vall es veu sortir de la roca, mentre el poble està encara amagat. Hem arribat al rovell de l'ou de la vall de Boí. Pel camí trobem un home adormit sobre una pedra, i més enllà un marrec que va empenyent un bou -un bou de color de mel que duu una bóta de vi penjada en una banya.

Si ens aturem en aquest punt veurem, a l'esquerra, la torre romànica d'Erill la Vall, i a la dreta les de Boí i Taüll. Els tres campanars estan situats sobre una perfecta línia recta, formen una enfilada d'est a oest com si vigilessin alguna frontera invisible. El de Taüll es perd ribera enllà, camí del Pallars, emboirat de sol.

Erill la Vall, Boí i Taüll són els últims pobles de la vall de Boí habitats d'una manera permanent. Les seves esglésies romàniques –i sobretot les seves pintures, avui al Museu d'Art Antic, a Barcelona– són tres peces bàsiques de la història de l'art català i europeu. No menys interès tenen els mateixos pobles, les cases, l'aire que s'hi respira. La carretera els ha robat la seva antiga vida –la que hi trobaven els excursionistes de mula i gorra de principis de segle. Però encara val la pena de ficar-se a Boí, per exemple, i rodar pels seus carrers petits i pedregosos –en un carreró el foraster ha obert els colzes i ha tocat a banda i banda– i sorprendre els jocs de la quitxalla i saludar la vella que surt d'una quadra, la vella que no us ha vist mai i somriu arrugadament, amb la naturalitat de qui us coneix de sempre.

Des de Boí es pot pujar a Taüll, que en línia recta –la línia que marquen en l'aire els campanars– és a prop, però no us deixeu enganyar. El camí es fa dir sí senyor. Al capdamunt, Taüll és un pur miracle.

Autor: Pere Rovira i Planas
Obra: Música i pols. Un dietari , 2019

Dilluns, 3 de juliol (fragment)

 

En una altra etapa de la meva vida, de vel·leïtats un punt esnobs, m'hauria agradat hostatjar-me en aquest hotel, d'un luxe una mica tronat; ara, prefereixo el nostre modest però còmode i alegre hotel l'Aüt, d'Erill la Vall, on es menja bé, es dorm amb comoditat i només cal obrir la finestra de l'habitació per veure l'església romànica de Santa Eulàlia, amb el seu campanar esvelt i els seus porxos on nien les orenetes, i el petit cementiri florit, amb les tombes a terra, marcades per creus de ferro o de pedra i cobertes d'herba, roses i margarides. La mort hi sembla una cosa familiar, tranquil·la, íntima, sense l'horror de la pèrdua absoluta i la putrefacció. En aquests cementiris d'església, els morts no s'allunyen dels vius, no són expulsats dels pobles, sinó que n'ocupen el centre; els parents i els amics passen cada dia per davant del seu repòs, els acompanyen, i els morts acompanyen els vius i els seus patiments.

Autor: Pere Rovira i Planas
Obra: Música i pols. Un dietari , 2019

Dimarts, 4 de juliol

 

Avui ja hem dinat a casa. Aquest matí encara hem tingut temps d'acomiadar-nos amb calma dels llocs on hem passat un parell de dies tan bons. Hem tornat a entrar a l'església de Santa Eulàlia i ens hem assegut davant de la reproducció del grup escultòric que hi ha damunt de l'altar, en el lloc on se suposa que estava situat originalment. Són unes figures de fusta que tenen aires egipcis i picassians, severes, sòlides, esquemàtiques, amb escassos trets naturalistes. I molt poc artístiques, en el sentit modern del terme. Com diu Joan Fuster a El descrèdit de la realitat, aquests artesans romànics esculpien o pintaven el que creien, no el que veien, amb finalitats alhora pràctiques i simbòliques, d'adoctrinament i d'expressió d'unes conviccions íntimes i generals. Però el que compta més és la bellesa terriblement humana d'unes figures que sembla que visquin mortes, amb els seus ulls tancats i les seves positures rígides i dolorides; figures de fusta que encara no han perdut del tot el record de l'arbre viu, torturat per les glaçades de l'hivern.