Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest portal d'estil romànic de dimensions molt familiars, ben conservat i amb una galeria d'arcs cegats a la part superior, és una entrada subsidiària de la principal. Tal com indica el text d'Albert Vilaró (la Seu d'Urgell, 1964), en què el topònim de la Seu es transforma en Lagrau, és per on entren i treuen els difunts en dies d'enterraments. Situats al davant o bé en un punt equidistant des d'on puguem divisar també el portal vell d'Andorra i les mesures de gra situades sota les arcades del carrer Major, poden ser bon punts per llegir el text ja esmentat i un de Vidal Vidal (Arbeca, 1958) que ens situa també el convent de Sant Domènec, la plaça dels Oms i l'ajuntament i, més al fons, el seminari conciliar.
Era impossible aparcar a la plaça de la catedral. Hi havia dos municipals que es veien desbordats per ordenar el trànsit. A la porta nord de la catedral, que era per on entraven els difunts, hi havia la furgoneta nova de la funerària, i encara l'altre cotxe que tenien, ple de corones. La família, aplegada al costat de l'entrada, esperava que el capellà fes els primers gori-goris a fora, abans de fer entrar el fèretre. Un gossot perdut trescava entre les cames dels parents. Algú li va ventar una puntada de peu a l'anca. El gos se'n va anar amb la cua entre cames, fent sonar l'esquellinc que duia al collar. Tot plegat donava a l'escena un aire absurd, com irreal. Des del carrer se sentia un ressò asmàtic de l'orgue del temple.
Em vaig quedar a un segon terme, mentre entrava la família. A l'altra banda hi vaig veure el vell Martró, vestit de negre i amb un posat seriós, que discutia amb algú altre que movia el cap, assentint. Hi havia una generació de gent. Em van dir que hi havia un parell de civils de paisà, asseguts en una terrassa, prenent notes. Algú comentava també que n'hi havia uns altres que feien fotos des d'un balcó.
Dins, el senyor rector va despatxar la cerimònia amb la seva professionalitat habitual. Se'ns havia estroncat una vida jove, va dir al sermó, i avui molts de nosaltres, especialment la família i els amics, ens preguntaríem per què Déu Nostro Senyor ho havia volgut així, i, és que, germans, la mort era un misteri, un misteri tan gran i tan dolorós que només la fe el podia il·luminar. Nosaltres no podíem fer altra cosa que recordar-lo, donar gràcies pel temps que el vam poder tenir entre nosaltres, ajudar-lo amb la pregària i etcètera. Després de les absoltes, les ensulfatades i els asperges finals, es va passar a acompanyar el dol, els homes per una banda i les dones per l'altra. Vaig negar-me a participar d'aquesta desfilada macabra: l'únic que demanava la família era poder enterrar el pobre Gispert en pau, i no calia que tota la societat civil de Lagrau anés donant cops de cap sentits i encaixades de compliment.
A fora es va tornar a repetir la concentració, mentre esperaven que sortís la família. El pobre Gispert els esperava dins del cotxe, dins de la caixa. Vint minuts més i seria dins del forat, per sempre més. Vaig dubtar si els acompanyava o no al cementiri. Però com menys fossin, millor, vaig decidir, així acabarien abans amb l'angúnia del comiat. Però la plaça es buidava molt a poc a poc. S'anaven formant grupets taciturns que parlaven en veu baixa, romancejaven i es feien vent amb el recordatori. El sol de la tarda queia a plom, reverberava contra els murs de granit de la catedral de Sant Serni i convertia la plaça en un forn. A la banda de la poca ombra hi havia el vell Martró amb uns homes que tenien tota la pinta de banquers del Marquesat: repentinats, americanes lleugeres, segells d'or als dits, ulleres cares. Vaig haver de passar pel seu costat: no en tenia intenció, però el corrent de la gent que anava desfilant m'hi va portar. En veure'm, el vell Martró es va apartar una miqueta i em va agafar pel braç. Hi havia una reunió, li agradaria que hi anés. ¿Una reunió de què? Les coses havien arribat massa lluny, i volien reconduir la situació. Molt bé. Ja podien reunir-se fins al dia del judici.
Som a la vora del nucli monumental de la ciutat. Aquest està centrat per la catedral, un notabilíssim exemplar romànic de la segona generació, marcat per la influència francesa i italiana. El temple, que és el quart construït sobre el mateix solar, apareix molt reforçat, amb murs ben gruixuts i torres que li confereixen un aire de fortalesa. I és que, en el decurs de les bregues amb els castellans de Ciutat, aquesta catedral de la Seu solia transformar-se en baluard defensiu. Però la solidesa del bastiment no perjudica la gràcia de les seves línies. Presenta una bellesa reposada, un xic feixuga, geomètrica i pura. Al defora, possiblement l'excepció a la seva nua capacitat la constitueixen el gràcil campanaret que s'aixeca just damunt de la façana principal i la galeria de columnes que corona, elegantíssima, l'únic absis posterior de l'església. Correspon, aquest absis, a la nau central. Les altres dues, les laterals, no sobresurten a l'exterior. [...]
S'alça, vora la catedral, l'antic convent de Sant Domènec, annex al parador de turisme i avui restaurat i habilitat com a sala de convencions i concerts.
Tanca per llevant la bonica plaça empedrada dels Oms, l'edifici consistorial i una mica més lluny es deixa veure el seminari conciliar. Aquests dignes immobles componen una raconada de molt mèrit, el nucli turístic per excel·lència de la Seu.
Altres indrets de La Seu d'Urgell: