Palau episcopal

-El senyor Bisbe us espera, Cinto...

-El senyor Bisbe us espera, Cinto -li digué com a primera salutació.

Fermà la mula en una anella de ferro gruixut, clavada a la paret, i hi col·locà a l'alçada del cap un sac de palla. S'espolsà el vestit.

Pujaren unes amples escales que donaven a 1'avantsala del despatx del bisbe. El vicari general trucà breument amb els seus canells a una porta de fusta corcada. Obrí sense esperar resposta, i al fons aparegué el Bisbe, assegut, majestàtic. El Cinto s'hi acostà, flexionà la cama esquerra i li besà un pedrot enorme.

Era, en el rellotge de paret del despatx del Bisbe, un quart d'onze del matí. S'olorava perfum de pètals de rosa triturats per mans de morter de fusta de boix.

-Mireu, Excel·lència, la situació és greu, tal com us vaig indicar per telèfon -començà el Cinto per entrar directament en el tema.

-Expliqueu-me tota la història, Cinto, si us plau -respongué el bisbe Antoni, pastor episcopal per la gràcia de Déu i, pel jurament davant del Consell General, Copríncep de les Valls d'Andorra, segurament el darrer destí d'un home que, consagrat a Déu primer, havia descobert el poder de comandar una tribu de muntanya, a les darreries de la seva vida.

La cambra que li servia de despatx de treball i per rebre visites no era massa gran. Acollia una taula de fusta colgada de papers, llibres i cendrers plens de caliquenyes; una fotografia ennegrida de Lleó XIII dins d'un marc marronat; un rellotge de paret que, fatalísticament, tocava els quarts i les hores; un mapa de la diòcesi; un vell armariot ple de llibres, i, penjada d'una bombeta, una tira vertical on s'enganxaven les mosques. Era tot el mobiliari episcopal que el Cinto reconegué una vegada més. No era un home de canvis, el Bisbe.

S'aixecà el pastor i ajustà els porticons a fi que la calor no rebentés l'espai de la cambra, o interrompés el llarg parlament del Cinto, o fes que una pujada de sang, barrejada amb l'emprenyament que el solcava, li ocasionés un atac de feridura.

Quan el Cinto acabà la història, el rellotge de paret cantava un quart de dotze del matí. La gorra del conseller, premuda amb les mans, semblava que es negués d'aigua de cóm. Un fil de suor davallava per la seva carcanada.

-És un foll, Cinto, creieu-me -digué el Bisbe-. No el penso rebre, ni el Síndic. I Lebrun què hi diu? -afegí.

Entrà el vicari general amb tres gots plens de vi ranci. S'assegué per participar, també, en les decisions que calia adoptar de manera urgent.

-Un rei d'Andorra? -preguntà astorat el doctor Segismond Grau, vicari general a perpetuïtat-. No parlo de  reialmes, però si algú pot ser Príncep aquest només és el sinyor bisbe. Ja hem claudicat massa acceptant els Pareatges, perquè França, res de res, oi que sí, sinyor Bisbe? -es ficà en la conversa, mentre les venes del coll magre se li inflaven meitat per efecte del vi, meitat a conseqüència del seu discurs-. Lebrun, sinyor Bisbe, prou problemes té. A més, aquest rus diu que actua en nom dels Guisa, enemics a mort de la República, i això significa que, al darrera, hi ha els reialistes de França -acabà el vicari general.

-Cal ser prudents i alhora valents. Atenció amb els francesos i amb els espanyols. Sabeu de la nostra fragilitat, i aquí hi deu haver gat amagat -sermonejà el Bisbe.

S'aixecà pesarós. La sotana que portava li marcava una panxa prominent, gairebé deformada. De mitjana estatura, la inflor se li escampava per totes les carns. Els ulls eren vius, ràpids, i de tant en tant traïen ratxes de bondat, més pròpia d'un capellà de poble que de titulars de comandament. Prengué una safata plena de cartes i les mostrà al conseller d'Encamp.

-Veieu? Fa dos dies que he enviat una dotzena de cartes al Síndic. Totes m'han estat retornades i sense obrir -explicà amb una barreja de melangia i de tristesa.

En acomiadar-se i abandonar Palau, el Cinto comprengué que el rellotge, que en aquell moment assenyalava migdia, corria al seu favor. La vella catedral cridava, trista, les dotze campanades de l'àngelus. La història folla d'aquell foll iniciava el seu ocàs. Era qüestió d'esperar, res més. Els interrogants que la baixada a Palau li havia produït s'esborraren en veure la mula que, farta, espolsava els tàvecs goluts, aventurers, folls.

A un quart menys cinc d'una creuaven el Cinto i la mula els porxos de la Seu d'Urgell.